Ratafia per la vena

Vint-i-nou capítols, vint-i-nou cançons dels grans pòtols místics de l’època daurada del rock’n’roll (Jimi Hendrix, The Pixies, The Police, Johnny Cash, Lou Reed, Marilyn Manson, The Doors...) i una coda final: l’original estructura de la novel·la Ratafia supernova, la tercera (primera en català) de l’amic Jordi Casals. Més que trepidant, el llibre és crepitant. L’humor descordat i l’embolica-que-fa-fort són marca de la casa. En Pere, alumne d’una aula d’escriptura, ha parit una novel·la que, de tan negra, és gairebé blau zulu. Té talent però no es veu viscuda. Oh, pecat! La versemblança tremola segons la mestra repel·lent. El lletraferit aposta per l’autoficció radical, per la sinceritat brutal, surt a la carretera i penetra el món de la delinqüència, la droga, les sirenes-filles-de-puta i la violència del lumpen. Ha d’escriure veritat. Reflexió sobre els límits de l’autoficció, les màscares i el realisme brut, i també road history en primera persona que riu-te dels Monty Python. Els inferns creatius són apassionants. Que preguntin a Bukowski o als guionistes de les sèries de l’HBO. Novel·la gamberra de rednecks, amb escenaris coneguts, la cara salvatge de l’Empordà idíl·lic amb penya bronzejada i vestida de blanc. En Pere fa una llista de tasques xungues al seu quadern blau, com Paul Auster, i les tatxa a mesura que les acompleix, com a Kill Bill. Es fot merda fins a les celles, condueix com un tarat, es busca al mirall i no s’hi troba. La novel·la és un flashback, una cursa de trams elaessadians. Com ha arribat a aquest punt? Ell només volia ser com Émile Zola. Un pop, pulp, noir a l’era dels youtubers. Que potser Tolkien va viure entre elfs o Bram Stoker entre vampirs?