Mantenir l’esperança

“l llavors, el que és jo, vaig voler, debatent-ho en ma pensa, prendre en mos braços el buf de la meva mare difunta. Tres vegades m’hi llanço, que el cor d’abraçar-la em manava, i tres vegades, d’entre les mans, com una ombra o un somni se me’n volà, i la pena se’m feia en el pit més aguda.”

Ulisses en el seu retorn a Ítaca, descendeix a l’Hades, el lloc dels morts. Allà reconeix molts difunts, i sobretot la seva mare, amb qui parla, i a qui vol abraçar, però cada vegada que ho intenta la seva imatge s’esvaeix. Segons la mitologia grega és un eidolon, còpia astral d’un difunt, que s’originava quan aquest perdia la seva identitat i el seu esperit volava en forma d’imatge descarnada. El text correspon a l’episodi “La consulta als morts” de l’Odissea d’Homer, segons versió de Carles Riba, traduïda l’any 1945, quan de retorn de l’exili li van prohibir escriure, i es refugià en la traducció. En la d’aquesta obra grega del segle IX abans de Crist, hi dedicà un any. L’edició va ser de –només– tres-cents exemplars.

Recordant aquest passatge, llegit fa anys, aquest cronista s’ha trobat reiteradament a la sala de cerimònies del tanatori de la carretera de Sant Feliu, assistint a les honres fúnebres d’un difunt/a. És comprensible que, en la dissort, la família no es vegi amb cor de fer altra cosa que el dol sense paraules, i el plor. Llavors els responsables de la funerària, que ja assenyalen que es cuiden de tot, escullen una empleada, jove, assenyada i ben presentada, que prèviament informada dels trets més destacats de la vida del difunt/a, explicats per la mateixa família, exhorta els presents a recordar-lo, destacant-ne costums i ocupacions. “Era molt bona persona”, “molt treballador, “amant de la família”, “tenia aficions molt arrelades: el ciclisme, el futbol, les excursions...”, “la família la trobarà a faltar”, etcètera.

Tot és correcte, té una durada d’uns dotze minuts, completats per la musica d’un piano i un violí que recorden sons de Lluís Llach, dels Beatles i altres autors. En acabar el fèretre descendeix mecànicament, i el dol es dona per acomiadat, mentre els presents encaixen les mans dels familiars. Però, si se’ns permet, trobem a faltar en el discurs una evocació a l’esperança de retrobar-se amb la persona que se n’acaba d’anar. Reconeixem que es tracta d’un discurs laic, sense mencions religioses. Tot i així, la majoria de civilitzacions, al llarg de la historia, han anhelat aquest retrobament, en la forma que fos. No es pot obviar, quan segles i segles ho reconeixen. És una esperança que, malgrat la indefinició de la seva naturalesa, no deixa d’estar present. I al costat de les flors –ben inútils–, és una expectació que seria digna d’evocar.