Trenta anys sense trens

Una tarda de diumenge del 1989, carregant la maleta sense rodes i una bossa ben grossa a l’espatlla, vaig agafar un tren per començar una nova vida. Sortia de Montblanc, el meu poble, i de la casa familiar per anar a viure a Barcelona, entre setmana, a estudiar periodisme. A viure-hi en un pis de lloguer compartit, amb uns lluents 19 anyets, perquè aleshores, igual que ara, els universitaris d’aquesta vila tan allunyada per a Adif de la capital catalana –80 quilòmetres– no tenien tren viable per tornar a casa cada dia. Fa trenta anys, el darrer sortia de Sants a les 7 de la tarda. Igual que ara si no va impuntual enmig de la desesperació dels heroics i escassos viatgers a qui els horaris laborals els permeten agafar-lo. Fa trenta anys i ara, 5 trens d’anada i 5 més de tornada en tot un dia. En realitat, encara són menys: si passa per la costa en lloc de per Valls i no fa tard, tardaries dues hores i mitja per recórrer 80 quilòmetres... Les úniques novetats, en trenta anys, són que han tancat l’estació i que, des de dalt de la muralla, veiem passar l’alta velocitat Barcelona-Madrid... Un escarni. Mentre sentim les queixes justificades de rodalies, les cases de la Conca de Barberà es buiden: als 22 municipis conquencs érem 18.327 veïns el 1998. La immigració ens va enriquir fins als 21.917 habitants (2008), i ara en som 20.390. Per un món rural que lluita per sobreviure, les infraestructures són oxigen. O bé una maledicció que l’escanya.