Ufffff…

Diuen (i resulta prou cert) que l’estiu, la calor, les vacances ens porten a un relaxament general de la conducta. Diuen (i deu ser prou cert) que durant les grans calors estiuenques és quan fem més bestieses i es practiquen activitats que la resta de l’any serien poc menys que vergonyoses. Que es pensa menys, que es jau més i que es cau més sovint en excessos gastronòmics i eixelebrats. Diderot escriu establint una mena de classificació moral dels sentits: la vista seria el més superficial; l’oïda, el més orgullós; l’olfacte, el més voluptuós; el gust, el més supersticiós, i el tacte, el més profund.

També deu ser durant l’estiu quan els humans (en general) vivim en un estat de neutralitat sensorial més elevat. Sembla com si en temps de calorades només un cop molt fort, inesperat i/o dramàtic ens fes prendre consciència dels nostres sentits, i encara només durant un temps determinat –que sol ser curt. L’exemple resum de tot plegat seria aquesta gran indiferència davant desastres que no ens toquen directament. Sembla com si el funcionament del nostre cos estigués mal encarrilat i potser ho podríem concretar en els sentits. I és que ens hem d’empassar massa coses: les imatges de la televisió i de diverses pantalles, les fresses eixordadores, el seguit de males notícies, la percepció d’una quantitat excessiva i continuada de lletjors, la mala jeia i altres excessos que patim especialment a l’estiu, han de deixar per força alguna marca dins nostre.

No ho sé (potser és l’edat), però em costa d’entendre per què cal celebrar festes afegint encara més fressa i disbauxa a tota la fressa i disbauxa que la cosa ja porta de fàbrica, oimés durant les nits d’estiu que conviden més a la calma que no pas a córrer com un desesperat d’aquí d’allà, cridar, beure i xarbotar el cos amb qualsevol excusa. Tot això té a veure amb l’edat, i en dedueixo que els joves són indispensables si volem que, d’aquí a 30 anys, encara hi hagin vells per dir mal dels joves.

De fet, però, no és pas ben bé la mare natura la que determina l’edat, un invent de les institucions que són les que fan funcionar els rellotges i els calendaris i marquen a quina hora vostè té edat, o no la té, i a quina hora ja li ha passat l’edat. No serveix de res apel·lar a l’edat de les artèries, de les il·lusions, a la força dels anys, a l’edat de la poca-solta o a la tercera. És clar que la mare natura hi té alguna cosa a veure, però sobre el canemàs de la vida (perdonin l’expressió “puntaire de la costa”), la societat hi ha brodat d’una manera tan arbitrària que l’edat només arriba a ser una pauta classificatòria.