Jordi Cuixart

Les aigües baixen tèrboles dins del món independentista. Aigües brutes, carregades de retrets i, en alguns casos, amb estúpids repartiments de carnets de puresa. Les xarxes socials amplifiquen aquesta sensació de disbauxa, de blasmes cap a totes les direccions. De blasmes, fins i tot, contra les persones que purguen a la presó la seva fidelitat al compromís adquirit amb el poble de Catalunya. Dit més clarament, 214 anys de presó per haver posat les urnes i haver comès el crim d’haver fet possible que les omplíssim. L’antipolítica i la manca d’empatia són mals aliats de l’estratègia. I els insults i la frustració, els pitjors suports per guanyar res.

Contra aquest estat d’ànim, recomano el darrer llibre de Jordi Cuixart. Es diu Ho tornarem a fer (Ara Llibres) i es llegeix d’una revolada. Però us aconsello que no tingueu pressa a acabar-lo, que gaudiu de cada paraula, de cada frase. I que us imbuïu de la filosofia que respira tot el text. Un text escrit per un home que fa gairebé dos anys que és a la presó a causa d’una ridícula acusació de rebel·lió per haver pujat sobre un cotxe de la Guàrdia Civil per desconvocar una manifestació que tots els que la vam viure sabem que va ser escrupolosament pacífica. Malgrat la situació personal de l’autor, tot el llibre respira a parts iguals optimisme i realisme. De fet, Cuixart ens explica que un pres polític, com ell, com Junqueras o com Turull, pot ser més lliure dins dels murs d’una presó que no pas molta gent que està al carrer. I posa exemples de la força històrica de la desobediència civil, la que ha permès anar transformant cap a millor aquest món nostre encara avui tan imperfecte. Cuixart aposta per abandonar els retrets, per no deixar ningú pel camí i per reconstruir els grans consensos que ens van fer tan forts. Ens exhorta a deixar de banda els orígens i preguntar-nos cap on volem anar col·lectivament. A crear punts i espais d’entesa per a aquest 80% de la població catalana que creu que parlant (i votant) la gent s’entén.