El Vaquilla i jo

La gent sol recordar el seu casament com el més impactant al qual ha assistit. Jo tinc clavades al cervell les noces de Juan José Moreno, el Vaquilla, conegut com un dels delinqüents més famosos de tots els temps, de vida llegendària. En el meu cas l’empremta indeleble en el llistat de casaments als quals he assistit l’han deixat les seves noces. Moreno ostentava l’honor de ser considerat un criminal hàbil noticiable quan jo començava a exercir el periodisme en aquest diari, a la Girona dels anys noranta. Jo em volia dedicar al periodisme religiós, i mentre n’anava aprenent, de tant en tant també em formava en el periodisme de tribunals i successos. En dèiem Punt Divers i a mi la diversitat sempre m’ha fascinat. Periodísticament parlant, haver anat a cobrir per al diari el casament del Vaquilla va ser per a mi comparable amb l’impacte emocional que he tingut més tard en saludar el papa o escoltar Hugo Chávez. No són personatges equiparables, però la força de la seva personalitat és quelcom que no puc extirpar de la memòria.

Hi ha persones que se t’entravessen al cervell, i com diria en versos Rilke, encara que te’l cremessin, les retrobaries a les cendres. Vaig assistir al casament no perquè fos amiga dels nuvis, a qui no coneixia, sinó perquè el periodista que ho cobria, Fidel Balés, va tenir la gentilesa de deixar-m’hi anar, com a jove periodista en pràctiques que jo era, àvida de seguir la notícia i explicar-la, que és el més bonic de la professió de periodista. No hi havia gaire gent, sí premsa, i d’ell i de la cerimònia en tinc records confusos, però amb molta nitidesa tinc claríssima la seva mirada. Estem parlant d’una senyora mirada, una d’aquelles panoràmiques en què es bolca tota una vida en un esguard. La picada d’ullet del Vaquilla, una de les seves armes de seducció, era mítica. El Vaquilla, encantat que les seves noces fossin notícia, sabia que la presó continuaria sent el seu horitzó, i va aprofitar aquell dia per mirar tothom i saludar amb les seves pestanyes tothom que es va situar en el seu radi.

El Vaquilla era un supervivent, una persona que saltava obstacles i tenia incorporada aquella vivacitat que només he vist en qui ha tocat l’abisme. Aquesta gent és molt interessant. El Vaquilla no tenia l’autocomplaença dels opulents i pagats de si mateixos, sinó que irradiava ànsies de sobreviure. El Vaquilla certament no era un sant, però tampoc un dimoni. No va tenir sort. La seva família era delinqüent i el seu entorn, també. Ell mateix va néixer en una presó, on estava internada la mare. Va viure al Camp de la Bota i a la Mina, on he anat a passejar mentre pensava en aquest article. El seu pare va morir quan ell era petit i ell va viure la mort dels seus tres germans, tots ells en circumstàncies vinculades als delictes: un en un tiroteig, un altre escapant d’un hospital i el tercer en accident mortal mentre fugia de la policia. La mare també va morir, a la presó. Ell comença a robar en bancs i joieries i als tretze anys ja ingressa a la Model. Va morir amb només 42 anys el 2003 de cirrosi a l’hospital badaloní de Can Ruti. El sobrenom li venia per les envestides que feia i perquè dins de la seva comunitat gitana li deien així de petit. El seu pare era un cantaor de qui es va enamorar la mare en un casament.

Va flirtejar amb l’heroïna, i va contraure la sida. El Vaquilla en el fons era un gat, i queia sempre bé. Fins i tot té una pel·lícula, Yo, el Vaquilla, que va ser tot un èxit, i als anys vuitanta es van popularitzar cançons com les de Los Chichos o Los Chunguitos que lloaven la seva figura de bandit però de bon cor.

El Vaquilla REPOSA al cementiri de Girona, on si tot segueix el seu curs és previsible que jo algun dia també vagi a parar. La vida ens ofereix oportunitats i itineraris ben diversos, però al final resulta que tots anem a raure allà mateix. Les oportunitats ens condicionen, i podem menar una vida o una altra, posant-hi voluntat, tenint sort i bons companys de viatge. Però hi ha també la força d’alguns destins i l’obstinació d’alguns personatges que ensopeguen mil vegades amb el mateix, que cauen en xarxes on desempallegar-se’n és una quimera. Hi ha vides de pel·lícula, amb tots els ingredients per triomfar a la pantalla i fracassar a la vida. Com vides que són tot un èxit existencialment parlant, i que serien un desastre en el cinema i no funcionarien gens. El Vaquilla va tenir els seus moments de fama, i és un català atípic que ens incomoda. Com si els delinqüents fossin sempre els altres. Tants anys després, però, jo en la seva mirada també us hi veig. També ens hi veig.