Keep calm
Madrid tampoc no té estratègia
Sovint es diu que l’independentisme català no té cap estratègia, o almenys cap de compartida. I és cert. Però, quina estratègia té l’Estat? Almenys des del setembre del 2017, de Madrid no ha sorgit cap iniciativa que no sigui anar incrementant les represàlies en tots els camps; des d’apallissar els votants del referèndum de l’1-O fins a confiscacions de béns de líders polítics o socials, passant per anys de presó preventiva, clavegueres –en algun cas a cel obert– activades al màxim i tota mena de mètodes d’espionatge contra els exiliats. Això, combinat amb una pressió propagandística fortíssima des dels mitjans de comunicació del sistema i amb un Tribunal Suprem al qual se li ha encarregat la missió de capgirar el sentit de la violència: que siguin les AMPA i les famílies les que van agredir policies i guàrdies civils armats fins a les dents. Tot això és veritat, evidentment; però, més enllà de la repressió, a l’altre plat de la balança què hi ha? Doncs poc més que un intent de converses amb un relator que va morir assassinat abans de néixer.
Els partits de Madrid tampoc no tenen una estratègia única. La triple dreta intenta, com sempre a Espanya, que el PSOE no pugui pactar amb comunistes i separatistes. I, per la seva banda, els socialistes s’hi tornen utilitzant l’espantall català, basc i frontpopulista per exigir col·laboració a la dreta extrema/extrema dreta, via amics comuns de l’Íbex. El PSC descavalca Ernest Maragall per independentista, certament, però també pacta amb JxCat la Diputació de Barcelona i amb ERC i la CUP (ep, la CUP!) a Sant Cugat. I, mentrestant, el PSOE renega dels partits bascos mentre els utilitza per aconseguir la presidència de Navarra.
Es pot argumentar que als partits espanyols no els cal estratègia perquè ells ja tenen la força il·limitada de l’Estat. Sí, però no tenen cap idea sobre com recuperar el terreny perdut en un territori com Catalunya on les enquestes (El Confidencial, juny del 2019) donen un suport social a la monarquia del 21,6% dels ciutadans. Un de cada cinc.