Qui va o no va a la Diada

Tothom té dret a no acudir a una convocatòria de manifestació i, naturalment, això inclou la concentració de l’Onze de Setembre. No hi aniran, per exemple, els que voldrien que el dia de Catalunya fos qualsevol altre sense cap significació política, que són els mateixos partidaris que no hi hagi significacions polítiques. S’abstindran d’anar-hi els que anys enrere es donaven cops de colze per sortir darrere de la pancarta de capçalera cridant consignes pel dret a l’autodeterminació i que ara donen gra a galls desplomats que cloquegen un surrealista “independentisme constitucionalista”. No hi acudiran, tampoc, els equidistants que s’ho miren tot per damunt de l’espatlla amb el nas tibat i que l’arronsen quan algú afegeix els drets nacionals a la cistella dels drets a reivindicar. Tampoc no hi seran molts dels independentistes tribuners, avesats a arreglar el país des del sofà, des de les xarxes o des de les tertúlies i avorrits que ningú no segueixi el dictat del seu pontificat.

Els que sí que hi seran són tots aquells a qui no cansa la reivindicació d’una Catalunya lliure i a qui no venç la persistència de la repressió. Alguns potser descontents amb la deriva dels partits polítics i d’altres, amoïnats per la incomprensió del seu paper institucional, però tots tossudament alçats, disposats a continuar empenyent cap a la plena sobirania. Des de la unitat, des de la diversitat, però enllaçats braç a braç amb consciència de poble i no de testimonis privilegiats. Em pregunto de quins deuen ser Josep Huguet, Anna Simó i la resta.