Menys solucions a curt termini

Una de les formes de superar el greu cop posterior a l’1 d’octubre i la incapacitat que vam tenir com a col·lectiu polític d’executar la declaració unilateral d’independència, va ser intentar trobar desllorigadors ràpids. Vam sortir corrent buscant idees i propostes per aconseguir implementar ràpidament la República catalana. D’això vam pecar tots, no se n’escapa ni un.

Part del procés de superació d’un cop com el que va suposar l’octubre del 2017 i la repressió posterior, passava per trobar vies que acceleressin la República. Vam creure que “tot està planificat”, en els plans mestres, en la primavera calenta, i en la tardor on passarien coses, vam creure que les accions de l’exili ens portarien aquesta República mentre menjaven crispetes. També ens hem inventat de tot, el Consell de la República que pretenia ser un Parlament a l’exili però no passa de ser un instrument simbòlic sense encara contingut, o unes primàries per unir que el que van crear va ser més fractura. I ens hem afartat de repetir mantres, “unitat”, “resposta de país”, “eixamplar la base”, que tot i tenir un sentit: no hi ha projecte polític sense una estratègia compartida, no hi ha possibilitat de canvi sense una capacitat real de reacció col·lectiva, i no farem res sense un suport democràtic molt més ampli que l’actual, els hem transformat en fetitxes.

Hem cercat respostes ràpides per pura desesperació. I tot això implica que cal aturar-nos a trobar aquestes respostes immediates. Fer allò que sabem que funciona, evitar allò que ens faria mal, establir uns mínims compartits tàctics i donar-nos tots temps per reflexionar com fer, units o no, una estratègia de futur que pugui portar a un horitzó. El que funciona, ho sabem: el que ha fet l’independentisme entre el 2012 i el 2015 va generar un conjunt d’arguments a favor de la independència, un moviment obert i una suma contínua de suports. El que sabem que ens fa mal, també: tornar a l’independentisme sectari de les batusses al Fossar no ens ajudarà gens, abandonar la llengua i desnacionalitzar el moviment hem vist que no és gens útil, però molt menys fer un replegament nacional essencialista. La unitat ens és útil intentant mantenir un govern que ens ajudi a defensar el poc autogovern que tenim i a respondre conjuntament a la repressió.

A partir d’aquí crec que més que cercar respostes immediates, ens cal llegir la societat, saber on creixem i on estem estancats, com mantenir un grau de desobediència civil que desgasti més l’Estat espanyol que el moviment, aprofitar els actius que tenim a l’exili però també els que tenim a la presó, al mateix temps que es reconfiguren nous lideratges. I especialment els que hi tenen i tenim responsabilitats, explicar les coses. Ja no és el moment de plans mestres i de secrets. Al final els que prenen i prenem les decisions no tenen ni tenim la veritat absoluta, ni la nostra capacitat de prendre decisions no és excessivament més bona que la de qui ens vota.