Postal des d’Itàlia

Un, que fins ara ha anat pel món pensant allò de “si no ho faig avui ja ho faré demà”, ha entrat en la fase de no confiar gaire –o gens– en tal recurs. Amb aquesta estratègia, i en companyia de la seva Antígona, s’ha resignat a la cua de mitja hora per entrar a la capella Sansevero de Nàpols, (en part sota un sol a 40 graus) per veure el Cristo Velato, obra de Giuseppe Sanmartino. La peça revela sens dubte la mà d’un virtuós; la visita val la pena sobretot per contemplar el conjunt de la capella, un relat al·legòric amb abundants elements esotèrics –en què ara no entraré–, ideat pel noble intel·lectual promotor de la capella, Raimondo di Sangro –un príncep amb història i trets llegendaris–, on, a més de dos esquelets humans (home i dona) incloent-hi tot el sistema arterial i venós conservat omplint-lo de plom, destaquen altres figures simbòliques realitzades amb traça no inferior, en especial les corresponents al Pudor –una dona també embolicada amb una gasa que se li emmotlla al cos, i que més que pudorosa aquest cronista la veu candidata al títol de miss samarreta mullada–, i al Desengany, un home engavanyat que malda per trencar la xarxa que l’envolta per desfer-se’n, realitzada també amb un tour de force d’ofici d’escultor. Obra d’Antonio Corradini, l’una; l’altra, de Francesco Queirolo.

Però el virtuosisme dels escultors esmentats –que, significativament, no figuren a l’Olimp dels clàssics de la història– no deixa de ser un amanerament epigonal. No hi cap teixit real que s’emmotlli al cos com si fos moll, ni fent tants plecs. Hi ha, en canvi, un model d’escultura més aconseguit i realista, amb els plecs i les inflexions del cos amb la roba més creïblement reproduïts, l’anomenat Il Giovane di Mozia, visitable a l’illa d’aquest nom, pròxima a la costa oest de Sicília; es tracta d’una imponent figura de marbre, de més d’1,80 metres, sense braços, identificat per alguns com un auriga desconegut; per d’altres, com a Hèracles. Sembla ser del segle V aC, de l’escola de Fídies, i és un prodigi únic d’equilibri i perfecció. Quan el vaig veure, fa uns anys, jo era l’únic visitant del petit museu que l’acull; ni cues, ni empentes, ni guies baladrejant. Per alegrar-se’n o per lamentar-ho? Deixo al lector el judici del conjunt d’imbecil·litats de l’star-system.

Un se’n torna als carrers de Nàpols i no pot deixar d’admirar com la Bella Napoli, arrossinada, arruïnada, decadent, fragmentada i plena de semirunes i escombraries manté un aire de noblesa, i en canvi Barcelona, la ciutat desitjada segons no sé quants barems moderníssims i visionaris, sembla un decorat de baix cost (i, per cert, no gaire més neta que Nàpols, per no dir igual de bruta). Apunto la possibilitat que sigui efecte dels paviments. Els napolitans són uns simpàtics pillets que et foten els calés sempre que poden, això sí, en petites quantitats i servint-se de murrieries, però han mantingut els terres urbans dels segles d’esplendor. Nàpols és un impressionant seguit d’empedrats antics, irregulars pel desgast dels anys, però que malgrat la caiguda en el temps mantenen l’aire senyorial de les coses autèntiques. Barcelona, en canvi, sembla un decorat de baix cost, sense cap racó de paviment més vell de 70 anys, però igual de tronat i amb pinta de més brut, perquè l’envelliment no ha estat efecte dels segles, sinó de la grossera qualitat dels materials. Un efecte no només de la increïble incultura dels governants, sinó, molt probablement, de la seva cobdícia, dels 3% –o qui sap quina xifra– i de tota la desgràcia endèmica arrossegada els últims anys. Quan l’administrador públic destrueix una obra per fer-ne una altra de pitjor, el ciutadà té un dubte sobre l’origen d’una conducta tan poc edificant: es tracta d’un illetrat o d’un corrupte? De les dues coses, segurament, tot i que en la vida hi ha nombroses combinacions.

Seria convenient preguntar-se si és aquesta casta la que ha de construir un nou estat. Cada dia hi ha menys marge per no tenir clar que es tracta de venedors de fum. Malvolents o simplement ineptes, tornem a la qüestió de fa un moment. D’aquí un temps vindrà l’hòstia definitiva, quan el Tribunal d’Estrasburg validi les sentències del Suprem. Aleshores, què? La UE, el Club Bilderberg o l’Spectre que sigui que pren les decisions ha marcat els límits de la repressió a Catalunya: mentre no hi hagi sang, això continuarà sent un afer intern espanyol, i per tant que els pastors guerrers de la Meseta castellana continuïn fent el que vulguin.