El pes de la llei

En un discurs recent, el primer tinent d’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, va fer servir el mot “il·legal” 17 cops per descriure l’activitat (i de fet la mateixa existència) dels manters barcelonins, potser per justificar el refús d’ell a negociar-hi. Aquests venedors, però, lluny de ser uns delinqüents, tenen el seu origen en una confraria comercial senegalesa –amb seu en una ciutat a l’interior del país anomenada Touba– els membres de la qual es diuen mourides (una denominació sufí) i han muntat una xarxa de negocis eficaç, transparent i lliure de paperam que té sucursals arreu del món. La cosa lògica seria atorgar-los –tant als mourides com als altres venedors africans– llicències, de manera que poguessin portar a terme les seves activitats ben pacífiques en uns llocs menys precaris, tot pagant els impostos que calguin (tal com fan a Nova York, per exemple). Però en comptes d’això molts polítics, en comptes de buscar solucions sensates, s’han escudat darrere una interpretació inflexible de les lleis vigents; és a dir, han optat pel legalisme, definit per la Viquipèdia com “la idea que un conjunt de lleis preexistents ja conté una resposta correcta predeterminada a qualsevol problema legal”. De fet, a l’Estat espanyol, el legalisme és el pa de cada dia: manters caçats, immigrants desesperats, violadors alliberats, presos polítics i bascos joves empresonats injustificadament… En tots aquests casos l’humanitarisme més bàsic ha estat obviat a favor “d’un procés legal essencialment mecànic” (la Viquipèdia dixit). Segons una llei anglesa, antiga però encara vigent, cada cop que un taxi s’aparca, el taxista ha de lligar una bala de fenc a la capota. Com que els taxistes ja no fan servir cavalls, la policia no els multa per la seva negligència envers uns animals inexistents. Potser no seria sobrer que l’Estat espanyol i certs ajuntaments catalans traguessin l’equivalent del fenc anglès de la seva legislació tan literal.