Estoigs de regal

Tenir fills és una experiència única. Desitjada amb intensitat per molts, temuda per força gent, descartada per alguns, simplement acceptada per uns altres, en cap cas és una qüestió per agafar-la de broma. Ja fa un temps que s’ha obert el meló del debat de la gestació subrogada o, més ben dit, del lloguer de ventres. És un tema espinós perquè, per a algunes tendències ideològiques liberals, qüestionar l’ús del cos d’una dona com a receptacle i vehicle d’un fill que pujaran altres persones és negar un dret. La realitat és que, aprofitant el desig lícit i sovint dolorós dels qui frisen per ser pares, qui hi fa l’agost són les agències que edulcoren amb protocols més crematístics que humanitaris una pràctica que, de facto, és la dominació reproductiva de dones amb problemes econòmics. No dubto que hi hagi casos d’altruisme difícils de jutjar o valorar, però s’ha demostrat en altres països que, en el moment en què es regula la pràctica, aquesta es mercantilitza i vampiritza la desigualtat social de les dones amb menys recursos. I, per variar, el camp de batalla és el cos de la dona. Salvant les distàncies, si la cultura de la violació és la que ha normalitzat pensar que les dones poden ser violades, la de la gestació subrogada veu normal convertir dones en estoigs de regal per a parelles sense fills. Abans potser caldria atorgar més fluïdesa a altres alternatives, com ara la reproducció assistida o l’adopció.