Una gran dona

Llegint El camí dels esbarzers, la darrera novel·la d’Alba Dalmau, vaig topar amb la definició exacta de la mirada cristal·lina de la meva àvia Mercè, que és “com mirar a través d’un got de vidre ple de te verd”. Un esguard com el de les dues gates carei que corren per casa, però sense la mala gaita amb què les meves companyes felines desafien el món. La iaia Mercè és una dona preciosa. La noia de la piga viu sola, planxa, cuina, escombra, cuida les plantes del pati, llegeix la premsa local i mira concursos a la televisió. Ella em va donar el primer cafè i em va deixar el primer pintallavis. Ella em va descobrir la màgia i me la va despertar. Quan li truco, em fa cinc cèntims de l’evolució cantaire del seu periquito sense nom. Ara ja li reconeix la veu i li parloteja quan ella passa pel cosidor. Al cosidor, la iaia hi menja, hi té l’estufa a l’hivern i una paret amb quadres pintats per l’avi i per mi. L’envejo: mai no l’he vist vulnerable. Ha estat al peu del canó tota la seva vida, cuidant l’avi malalt, que la tractava com una reina. Una fortalesa que ha heretat la meva mare, l’altra dona-far de la família, i que jo, per desgràcia, no he olorat ni de lluny, cargolada dins el meu sac de pors. Fa més de deu anys, cada 20 d’agost, mentre dinem, la iaia ens informa a tots que és l’última vegada que celebrarem el seu aniversari. De moment, d’aquí a sis dies en farà 98. Per molts anys, iaia.