Ha caducat la política?

Quan es condueix un col·lectiu de persones –sigui un equip, els integrants d’una excursió o una massa– hi ha una norma inexcusable per arribar al destí sense conflictes ni dispersions: portar-les allí on s’ha quedat que se les duria. Els partidaris que Catalunya sigui un estat sobirà es van anar multiplicant i organitzant fins a obtenir prou força per reclamar que es portés a terme un referèndum: “President, posi les urnes!”, va exigir Carme Forcadell, llavors presidenta d’una ANC que tothom festejava. I un dels acords estratègics d’aquell moment, que tots recordem, va ser traspassar a les forces polítiques el protagonisme de l’acció: “És l’hora de la política”, dèiem convençuts i ho corejaven amb entusiasme les cares més visibles dels partits sobiranistes. I així vam caminar fins a l’1-O.

D’aleshores ençà, moltes cares radiants s’han anat tornant de circumstàncies i molts discursos sense fissures s’han anat omplint de punts i comes. La repressió ens ha caigut al damunt com una boira gebradora que ens ha deixat glaçats i mancats de perspectiva i ara els nostres guies es preocupen de comptar-se recíprocament els galons, els senyals de la batalla i els pèls i senyals, i alimenten al seu voltant anàlisis de curt termini.

Hauríem de procurar que la preocupació pels obstacles no prengui el lloc a l’interès per l’objectiu. Continua sent l’hora de la política? Doncs els que van entomar aquest mandat que donin la cara; que expliquin fins on estan disposats a arribar i quin camí ens proposen. I que no oblidin, sobretot, que, encara que cada partit polític pugui caminar pel seu compte, un poble no pot seguir diferents camins alhora.