Cops de puny

Els he de confessar que la notícia (i no és cap ironia) em va deixar glaçat. Aquest dimecres la revista Science Advances publicava un article en què explicava que un grup de científics han trobat partícules de plàstic a les mostres de gel que van extreure fent perforacions a gran profunditat a l’Àrtic canadenc. Ara ja sabem, doncs, que la contaminació amb microplàstics ja és a tots els racons de la terra (i del mar) i, és clar, a l’Àrtic. El director de l’expedició que va extreure les mostres de gel, Brice Loose, ho resumia molt gràficament: “Tot i el que ja sabíem sobre la presència de plàstics en el medi ambient, he sentit com un cop de puny a l’estómac quan hem constatat que el que semblava una mostra normal de gel a l’Àrtic estava infectada amb partícules de plàstic.” Loose parlava de “cop de puny a l’estómac”. Per a mi, i suposo que per a vostè, és un cop de puny a la consciència. Un més. Saben vostès que cada setmana consumim cinc grams de partícules microscòpiques de plàstic? O el que és el mateix: que consumim l’equivalent al pes del plàstic d’una targeta de crèdit? Me’n vaig sentir culpable, ahir. Potser vostè també. Culpable de consumir massa plàstic, d’anar massa en cotxe i contaminar en excés, de volar massa, de menjar massa carn, d’utilitzar l’aire condicionat i de tot allò que dia rere dia ens expliquen tots els mitjans de comunicació que fem malament. Es recicla poc, hi ha qui fuma, i qui llença les burilles a la platja... Sentim culpa. També de les imatges de la crisi al Mediterrani. Potser està bé, que totes aquestes informacions ens toquin la fibra i ens facin sentir culpables. Perquè prenguem consciència d’algunes coses que, de fet, ja sabem. Tots fem propòsit d’esmena. Però no deixo de preguntar-me quina part de responsabilitat hi tenen els nostres governs. Qui ha de regular l’ús del plàstic i la seva fabricació? Perquè algú el fabrica, no? I els vols aeris? I l’ús del cotxe? Tenen, els nostres governs, la consciència tranquil·la? No hi tenen cap responsabilitat? Per què no legislen amb més duresa? I per què quan arriben a acords, com el del repartiment de refugiats, se’l passen pel folre? Veig molt més disposats a fer els deures molts ciutadans que no pas, tristament, molts dels nostres governs.