Closed Arms

És inconcebible el cinisme amb què el govern presumptament d’esquerres de Pedro Sánchez ofereix el port de Maó després de gairebé vint dies per desembarcar els rescatats de l’Open Arms, després de marejar la perdiu tot aquest temps i després d’oferir primer el d’Algesires, que no era ni el port espanyol més proper al vaixell. “Espanya sempre actua davant d’emergències humanitàries”, té la barra de piular Sánchez. Si actua, ho fa tard i malament. És com si el govern espanyol hagués estat tot aquest temps dissenyant un relat per intentar salvar la seva imatge abans que salvar la gent del mar; imposar un relat, com si es tractés d’una mera negociació per formar un govern. Per què Espanya no ha enviat fa dies un vaixell segur per desembarcar al mar els 107 immigrants en lloc de fer que l’Open Arms travessi mitja Mediterrània? No cal dir que l’oferiment de La Moncloa és altament enverinat: el govern espanyol va bloquejar durant mesos l’Open Arms al port de Barcelona. Closed Arms.

Resulta també roí que part de l’opinió pretesament progressista mediàtica espanyola –la que ensabona Sánchez, vaja– acusi el responsable d’Open Arms, Òscar Camps, d’utilitzar els immigrants per fer un torcebraç al feixistoide ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, quan estem parlant d’urgències, vides, i el més lògic és que aquest centenar de persones desembarqués a Lampedusa, a un quilòmetre del vaixell, en lloc de recórrer-ne 900 per arribar a Maó, que significa tres dies de viatge. D’assenyalar amb el dit les ONG amb aquest argument a culpar-les de fer el joc a les màfies que trafiquen amb éssers humans al Mediterrani, com fa Salvini, hi va menys d’un pam. És igualment vomitiu llegir segons quins tuits de grans fitxatges de Ciutadans que parlen de “passatgers ben menjats” per referir-se als nàufrags rescatats. Costaria de triar entre el desacomplexament xenòfob i la hipocresia governant.