Canvi

A l’estiu, creix espectacularment el nombre de gent disposada a parlar-nos del canvi climàtic. Si l’estiu fa d’estiu com el que estem patint aquest any, llavors, el creixement és colossal, imparable, supera, de molt, la magnitud de desgràcies que s’augura que patiran els anglesos el dia que arribi el Brexit o el nombre de delictes que els diferents tribunals d’aquest tros de planeta escalfat estan disposats a imputar a Sánchez, a Cuixart i a tots els altres falsos profetes tan estimats de l’1 d’octubre. És fàcil de constatar també que el grau de convicció d’aquells que ens en parlen és directament proporcional a la temperatura del dia. I també el seu grau d’indignació. “Que no veus quina calor que fa? El canvi climàtic és irrefutable!” Com que els científics i la ciència arriben fins allà on arriben, a l’estiu també, hi ha molta d’aquesta gent disposada a aprofitar les vacances per anar a constatar in situ els efectes nefastos d’aquest canvi. Van fins a llocs tradicionalment considerats freds, encara –com ho diria?– una mica verges, i, sempre, perduts, poc habitats, quasi desconeguts, remots, ignots... Quan tornen, si no han tingut prou fred, ens engalten la prova científica del seu viatge. I, si n’han tingut, resulta que o no n’han tingut prou o han tingut tanta sort que no cal tornar-hi l’estiu vinent perquè, llavors, el canvi climàtic ja serà un més de nosaltres. I el cas és que també cada dia som més aquells que pensem que tenen raó. Entre tots els nostres amics més conscienciats, tots els periodistes de TV3, tots els polítics que es diuen d’esquerres, amb les de Podem al capdavant; tots els científics més joves i agosarats, tots els tertulians postprocés i tots els estats del món que ens en parlen dia sí, dia també, constantment, fent-nos-en sempre responsables –recicleu, bergants, recicleu!–, qui podria deixar de creure-ho?