Poc amor propi

Quan viatges et queda més clar el poc amor propi que tenim, especialment amb la nostra llengua. Som els primers a menystenir-la i a minimitzar-la i uns dels principals culpables del decreixement del seu ús. Sense aquesta autocrítica poc avançarem i les darreres dades sobre l’ús del català ens haurien de fer reflexionar. Tot això els ho dic perquè he estat uns dies amb la família en una població de l’interior de França i m’ha cridat l’atenció el poc domini dels idiomes de les persones que treballaven de cara al turisme. Parlaven francès, evidentment, alguns es defensaven en anglès –i dir defensar-se és ser molt generosa– i només un parell sabien dir quatre paraules en castellà. Els díptics informatius tots estaven en francès. I amb una mica de sort en trobaves algun en anglès. I res més. Estem parlant d’un establiment estrictament turístic, no petit precisament. Però per ells no suposava cap problema. Ni era una situació que la plantegessin amb prepotència sinó amb la naturalitat de qui està a casa seva i parla el seu idioma.

Costa trobar una situació similar a Catalunya. Vagin a la costa i a molts llocs els parlaran en castellà, en anglès, en francès, en italià, en holandès... però difícilment en català. I, a més, segurament ni l’entendran. El problema no és saber idiomes sinó marginar un dels propis del país. Però no ens queixem i ja ho considerem una batalla perduda. El que els deia, poc amor propi.