No-violència i memòria

ANC i Òmnium han aprofitat la litúrgia de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, per anunciar una nova fase de l’ofensiva independentista inspirada en la lluita no-violenta. Considerant que la no-violència sempre ha estat definitòria de les accions del moviment sobiranista català, tant l’Assemblea com Òmnium hauran d’explicar molt bé que el que ara proposen no té res a veure amb contemplar passivament com l’Estat passa pel damunt de les propostes de diàleg, ni amb parar les dues galtes quan respon amb trompades i condemnes, ni que cap partit català faci favors a cap partit espanyolista a canvi de res, ni encara menys a canvi de paraules sense futur.

Perquè si en l’arrel d’aquesta ressituació hi ha d’haver la determinació de fer veure a l’Estat espanyol que Catalunya no pateix una febrada passatgera sinó que experimenta una metamorfosi, de fer-lo adonar que la millor manera de solucionar els problemes que el nostre país li ocasiona és que el deixi anar, cal comptar que res d’això no passarà sense sacrificis ni sense costos, ni tampoc sense recosir tot allò que ens va portar fins a l’1 d’Octubre.

Si aquell dia dos milions i mig de persones (també cal comptar els vots sostrets) van materialitzar a les urnes la seva desconnexió d’Espanya, va ser perquè els empenyia una argumentació incontestable de raons històriques, culturals, polítiques i econòmiques. Aquells dies remoguts de l’octubre del 2017 i la repressió posterior ens han entelat dels ulls i la iniciativa ha canviat de mans. Si no ho revertim, si no mantenim tots els raonaments, un dia ens podríem trobar preguntant-nos els sentit de tot plegat.