11-S: ser-hi o no ser-hi

Les matemàtiques que se n’ocupen diuen que no anar a votar és regalar el vot a l’opció que més ens desagrada de totes les que es presenten a les eleccions que sigui, espanyoles o catalanes –és a dir, també espanyoles–. El catalanista que no va a votar perquè està emprenyat amb la situació política, espanyola o catalana –és a dir, també espanyola–, suma un vot més a les opcions espanyolistes. Si en lloc de catalanista hi posem esquerrà, dretà o espanyolista, l’equació funciona de la mateixa manera. Els vots, ens agradi o no, fan com el líquid dels vasos comunicants: sempre reomplen l’espai que es quedaria buit.

Ara, amb la manifestació de l’11 de setembre passa una cosa semblant. Hi ha catalanistes, dretadecidistes, autodeterministes, referendumistes, independentistes... que havien assistit a les convocatòries dels 11-S anteriors, però aquest any diuen que llencen la tovallola. Que, com que –amb tota la raó– estan empixonats amb els caps visibles de la política del moment, la seva reacció –la seva venjança (?)– serà no acudir a la manifestació de la plaça d’Espanya. Resulta, però, que si es queden a casa no es venjaran de res i, ans al contrari, no faran res més que llençar una escopinada política enlaire: sentiran que els cau a la cara quan els contraris a tot allò que representa l’11-S exterioritzin la satisfacció si és que la convocatòria fracassa.

Els 11-S han tingut molt d’èxit perquè representen una demanda col·lectiva al marge de les misèries, mediocritats, egoismes... d’alguns partits i d’alguns polítics, siguin pocs o més. S’ha dit molt, i és veritat, que el que es va engegar a Catalunya a partir de 2010 era el rebuig popular a la prepotència estatal; que la gent l’ha anat manifestant de forma exemplar, pacífica i cívica al carrer cada 11-S; i que cap polític ni cap partit poden fer-se seu i encara menys fer-lo servir per merdejar i per veure qui la té (políticament, i perdonin) més llarga. Si l’11-S que s’ha de celebrar d’aquí a pocs dies s’aprima, ni que sigui per cansament, els contraris a les reivindicacions culturals, lingüístiques, econòmiques i totes les altres que en depenen –sanitat, educació, etc.– diran que el suflé ha trigat a desinflar-se però que finalment ha quedat com un parrac; és a dir, que el país ha tornat a la cleda i que poden seguir grapejant-lo amb les polítiques habituals. Diria que convé pensar en aquestes coses abans que l’orgull mal encaminat o la paciència emmagrida facin errar l’objectiu: en lloc de rebutjar certa política catalana, engreixar l’espanyolisme.