Debat sobre els canvis educatius

A mesura que l’educació guanya centralitat es multipliquen els debats sobre quins són els reptes prioritaris a Catalunya. Un país amb un model educatiu que ofereix oportunitats a tothom genera adhesió i cohesió. Afortunadament, les aspiracions educatives d’alumnes i famílies incrementen i és el moment de demostrar que l’educació de qualitat ja no serà un privilegi sinó un dret efectiu per a cada alumne de la nostra societat. La pitjor educació és la que no tindràs. El pitjor fracàs escolar és deixar d’estudiar. L’indicador més alarmant és el que ens diu que un 17% dels nostres joves abandonen prematurament els estudis després de l’etapa obligatòria, molt per sobre de la mitjana europea.

Sabem que aquest abandonament està incentivat pel nostre mercat de treball, que ofereix als joves una fugida vers feines precàries i desqualificades. De fet, durant la crisi econòmica la manca de feines ha fet baixar l’abandonament del 33% al 17%. Hem de combatre aquest mercat, però l’abandonament també és el símptoma d’un sistema educatiu que hem de repensar.

Quins canvis necessita l’educació al nostre país? Veurem que la majoria de les apostes per afrontar l’abandonament són les que aporten qualitat a tots els alumnes. Ja disposem de moltes evidències que ens indiquen cap on hem d’anar. La recerca mostra que és efectiu garantir una escola bressol de qualitat i gratuïta, especialment per als alumnes amb més necessitats socials.

Ens caldrà revertir la vergonyosa segregació escolar i sobreinvertir en les escoles amb més alumnes en desavantatge social, valorant estudiant polítiques de suport als alumnes de famílies immigrades. L’escola ha de ser gratuïta, sense copagaments de cap tipus. Per tots aquests motius es fa urgent revisar el model d’educació concertada. També haurem de bastir un sistema de beques que no siguin una política simplement assistencial. Una escola amb qualitat i equitat és la que ofereix un aprenentatge personalitzat i tutoritzat que desenvolupa el potencial de cada alumne. Necessitem una escola inclusiva, i millorar les ràtios al servei de pedagogies més efectives i avançades que activen l’esforç i la motivació per l’aprenentatge. Això demana una reforma profunda del model d’educació secundària.

El model d’orientació i l’acompanyament tutorial haurà de ser la clau de qualitat i prevenció educativa. Fa anys que necessitem també una gran empenta al model de formació professional com una alternativa prestigiada i de qualitat.

Integrar i connectar els aprenentatges escolars amb la riquesa dels aprenentatges extraescolars i comunitaris al barri o a la ciutat és el nou horitzó de qualitat educativa. I també és l’oportunitat de crear un ecosistema que ofereixi suports educatius que compensin desigualtats familiars. Tot plegat necessita governs que apostin per l’autonomia dels centres i docents, reforcin el lideratge de les xarxes i dels municipis, inverteixin més en formació i selecció de mestres i promoguin unes polítiques i pràctiques més basades en l’avaluació i l’evidència científica. Es pot qüestionar que amb la baixa inversió actual això no es podrà afrontar, i és ben cert. Això ens obliga a reclamar més inversió i ens retorna a les propostes de l’article: què serà prioritari?

És un error contraposar la qualitat educativa al suport als alumnes més necessitats. Es tracta d’un debat ja superat: els països de referència que destaquen en excel·lència també destaquen en equitat. Sovint sentireu que la principal responsabilitat la tenen les famílies. També és cert: el potencial de la família per fomentar la lectura o transmetre valors i hàbits és decisiva. Però això no pot servir per tancar un debat, sinó precisament per obrir-lo. Com aprenen les famílies a fer-ho? Qui els pot donar suport? Quina escola i quina comunitat oferirà als seus fills i filles allò que aquestes no saben o no poden fer?

Pot semblar una agenda massa ambiciosa, però no tenim alternatives de futur que no passin per la millora de l’educació. Potser algunes d’aquestes fites semblen d’un futur llunyà, però les bastides del futur es construeixen amb canvis del present. A Catalunya tenim algunes polítiques que han començat aquest camí, i una gran quantitat de docents, centres, xarxes i municipis que són els nostres pioners.