El món que ve

L’atenció constant als esdeveniments de cada dia, agreujada per les reaccions viscerals exhibides en les xarxes socials, ens pot fer perdre de vista el sentit que tenen i fins a quin punt són evitables o inevitables. Sempre convé tenir una perspectiva més àmplia de les coses, i això vol dir, entre altres, atendre la geopolítica. L’últim llibre de Robert Kaplan –en versió espanyola: El retorno del mundo de Marco Polo– conté un estudi de fa tres anys destinat al Pentàgon –això vol dir que, poc o molt, el tindran en compte–, que és un croquis del món que ve. Des de certs àmbits catalans pot semblar una bona notícia que els estats tal com els coneixem, el sistema sorgit de la Pau de Westfàlia (1648), tendeixin a dissoldre’s, però no ho serà tant que les velles realitats imperials –Rússia, Turquia, Xina, Índia– retornin amb força. El més inquietant és que es dona per fet el declivi d’Europa, incapaç de recuperar el creixement econòmic, de revertir la caiguda de la natalitat i d’impedir l’entrada d’onades de refugiats provinents de la riba sud de la Mediterrània. Diu Kaplan: “El rebrot actual de nacionalisme populista no és més que el cant del cigne d’aquella època que veiem com més va més llunyana.” La democràcia conté un sobreentès: que els afers públics es poden administrar més bé i que els individus poden prosperar. Si això desapareix, si els poderosos del món ja han dictat sentència sobre el futur que ens espera, Europa –la UE, per descomptat– es dissoldrà enmig de tensions irresolubles. Si no hi ha remei, veurem o resignació o desesperació.