Tribuna
Eines emocionals
Tothom té algun familiar a qui admirar pel seu tarannà o per la manera com ha viscut i encarat les adversitats de la vida. Aquests dies recordo la meva àvia materna que ens va deixar a principis d’un setembre llunyà i que, després de la guerra i la postguerra, va haver d’afrontar la mort del marit, una pneumònia i una diabetis prou limitant, sense perdre mai la confiança ni les ganes de viure. Tenia molt de caràcter, però havia optat per aprendre tot el que la podia ajudar. Ja a la vellesa, feia servir l’estratègia de combinar el silenci amb la paciència i va anar adquirint les eines que l’ajudaven a gestionar les emocions. Ho havia aconseguit a còpia de voluntat, fins a l’extrem que, la primera vegada que vaig viatjar als Estats Units, als anys vuitanta, em va demanar que li comprés un manual de ioga. Serà en anglès, iaia, i no entendràs res. És igual, va respondre, miraré les fotografies i ja n’aprendré. Així ho va fer. De manera que, alguna vegada, quan entraves a casa seva sense avisar, la podies trobar, cap per avall, amb els peus a la paret, o fent estiraments de cames. A casa, el meu pare ironitzava sobre les dèries de la sogra, en una època en què el ioga i la meditació es consideraven una pràctica “rara” de happy flowers despenjats. Algú havia d’heretar aquell pòsit de filosofia vital, és clar. Des de fa temps he entès fins a quin punt és important –sobretot si ets una persona sensible– haver adquirit les eines necessàries que permeten afrontar les estrebades emocionals a què ens sotmet la vida. Fa poc llegia un article en què un oncòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona afirma que l’estrès crònic emocional pot iniciar el procés d’un càncer, i que existeix una vinculació estreta entre la inflamació, el sistema nerviós i un tumor maligne. És evident que aquesta mena d’estats emocionals poden afectar el sistema immunitari i, a partir d’aquí, les malalties tenen entrada lliure. La primera reacció davant d’aquest fet demostrable és pensar: quina putada! Però, en realitat, és la constatació que ens calen eines per gestionar les emocions i evitar mantenir un estrès perllongat en el temps. Això s’aprèn des de ben petit o, més endavant, per voluntat pròpia. Les pauses al llarg del dia, amb silenci i desconnexió de notícies negatives, el pensament assertiu, les activitats creatives, l’exercici físic, l’arrelament a la natura... Canviar els hàbits és una de les peces clau d’aquest aprenentatge, que no és fàcil. Però això és possible, tant en la vida quotidiana com durant les vacances, i en aquest sentit, s’ha posat en marxa un projecte de “Turisme conscient o Mindful Travel” que ofereix activitats d’oci conscient com la meditació. Cadascú pot trobar les tècniques que s’adapten millor a la seva manera de ser, ja siguin l’atenció plena amb respiració conscient –tipus mindfulness–, el ioga i altres disciplines similars que permeten calmar la ment, els banys de bosc, teràpies complementàries, o l’hort i l’esport... Me too, a mesura que he afrontat pèrdues i malalties, m’he anat obrint a les pràctiques més senzilles i essencials. Res de nou, ja ho sé; tanmateix, tot està encara per aprendre.