Ressons del vell autonomisme

(I)Fa tretze anys, mig país catalanista estava en peu de guerra contra l’altre mig... i nosaltres sense perruquer a la cantonada per fer-nos la permanent! (Eren temps en què Joan Puigcercós parlava d’un “independentisme de saló” com ara n’hi ha que podrien parlar d’un “independentisme de moqueta”...)

La batalla no sols era per dirimir hegemonies, sinó per tractar de qui deixava la terra eixorca amb més rapidesa, més amateurisme i més víctimes directes i/o col·laterals. Mala peça al teler, doncs, per als ciutadans de peu. Els altres, els que portaven “c” a les sigles i calçaven botes de muntar (o de set llegües, per tal d’assegurar-se el domini de la caverna mediàtica a la Hispania Citerior, que, a la Ulterior, Federico no tenia pas vocació d’Honori per repartir-se l’imperi amb l’Arcadi), ja procuraven, per poc que els deixessin, llançar-nos als peus dels cavalls de pura raça espanyola.

Justament un dels insults que sovintejaven entre tots dos bàndols catalanistes era el d’estar més o menys venuts als espanyols per interessos de partit. De vençuts a venuts, la distància era una “c” tan trencada com les hostilitats entre amics, veïns, familiars, contertulians i tota la fauna polititzada d’aquest país. Que n’eren legió, si fèiem cas del que corria per llocs i blocs interessats. Tanta passió referendària i electoral com saturava l’ambient, i vam acabar tenint més opinadors i analistes per ratlla d’internet que electors farts d’anar a les urnes a que els fessin fer el préssec. Però el cert és que la guerra al carrer, als mitjans, a la xarxa, tenia un paral·lelisme inquietant amb la que es donava entre els mateixos partits. I no semblava pas que es tractés d’un tongo vulgar i corrent. Als que pensaven que, si les coses venien mal dades per a un futur nou tripartit, ERC podria refer els ponts trencats amb CiU, se’ls recomanava que s’hi posessin fulles o que es fessin mirar la vista. El greuge d’una part era tan xardorós com desfermada l’ambició de l’altra. I amb passions d’aquella magnitud, exposades a la llum del dia, els partits revelaven una condició humana que, lluny de sensibleries inútils i de reduccionismes mecanicistes, resultava més amenaçadora que no pas reconfortant.

Al pare putatiu convergent i a la mare putativa republicana, en definitiva, la nena encomanada no se’ls feia. En tot cas, no amb la rapidesa que desitjaven els pretendents, que utilitzaven totes les armes i potineries per doblegar la voluntat dels protectors. ¿Què dimonis tindria aquella criatura, que no acabava de fer-se, però que tothom desitjava? ¿Quin reconstituent li convenia? ¿Era una consentida i li calia xarop d’estopa? ¿Patia neurastènies inconfesses i necessitava un doctor complaent, compassiu, còmplice? ¿Què tenia la princesa? El seu secret era cosa misteriosa. De moment, havia posat camí del divorci definitiu el papa i la mama –sisplau, putatius, no anéssim a equivocar-nos. N’ha fet just tretze anys, de tot plegat...

(II) Fa els mateixos tretze anys, el Principat acabava l’estiu ben desconcertat. ¿Havia de ser com volien que fos els que esperaven un nou tripartit: avorrida i múrria, seriosa i limitada, formal i claudicant…? ¿O li caldria seguir el tarannà que hom atribuïa als que havien manat tants anys i ara els tocava de passar a l’oposició: deseixida i subordinada, calculadora i poruga, essencialista i llosca…? Però, si anem a mirar, ¿n’era tanta, la diferència, entre una i altra manera de fer? Entre ser murris i calculadors, limitats i porucs, claudicants i subordinats, les diferències eren de forma, no pas de substància. De lèxic, no pas de contingut. Tot plegat remetia a estretor, migradesa, conservadorisme. Catalunya era un país que anava a remolc. A remolc de la globalització. A remolc d’Europa. A remolc d’Espanya. I a remolc, sobretot, del desconcert enfront de si mateixa. Més que mai, era una nació que podia estar-se de demostrar els seus atributs. Com els nostres polítics d’aleshores. Potser era el que tocava, fer la viu-viu per no desaparèixer entre les trafiques de la globalització. Ara bé: de polítics, capaços de canviar el discurs per tenir el nostre vot, sempre se’n van poder trobar. Menys segur era que ajudessin a conservar el lligam simbòlic entre la nació i el poble, diguessin el que diguessin els que abominaven del nostre victimisme. Trencat aquell llaç –que és subtil, però que necessita manifestar-se i reforçar-se en moments alterosos, com els d’ara mateix–, la política esdevenia, definitivament, gestió de les coses i propaganda des del poder. Llavors potser ja estàvem definitivament homologats –això, sí, sense atributs.

¿Havíem dit que n’ha fet just tretze anys, de tot plegat?