El mapa

Arribem a l’11-S i ens manca una diagnosi compartida amb un mapa de les forces i trinxeres de tots els contendents del conflicte de posicions amb l’Estat.

La República catalana té d’enemics l’Estat, el règim i els governs d’Espanya i bona part dels autonòmics. De l’Estat, els seus aparells coercitius policials, judicials, la casta econòmica i l’oligopoli mediàtic. Del règim, la monarquia, l’entramat familiar i nepòtic d’arrel franquista que parasita els aparells de l’Estat, les trames de corrupció i de clientelisme que mantenen una no menyspreable base sociològica. Pel que fa als governs, estan supeditats als interessos estratègics del règim i l’Estat.

Però, els fonaments econòmics de l’Estat són febles i se sustenten en la productivitat de l’eix mediterrani i de l’Ebre. Deute, pensions, innovació, atur estructural, emigració de talent, envelliment a grans àrees de l’Espanya rural, etc., són febleses estructurals que poden crear un creixent malestar que no podrà apaivagar-se eternament desplegant banderes espanyoles cada cop més grans. La monarquia i la corrupció són punts que toquen molt el règim.

Per a aquest conglomerat espanyolista el repte més fort és la República catalana. Per això, els tres nivells del poder espanyol disposen d’una estratègia amb vessants estrictament legals, d’altres que violenten la pròpia legalitat i també d’il·legals o clandestins. Els objectius són atemorir i dividir la població catalana i la democràtica radical de l’Estat, o bé seduir cap a la neutralitat acomodatícia segments més insegurs de l’independentisme. Erosionar l’economia catalana amb fugues d’empreses i bloqueig d’infraestructures; col·lapsar les finances de la Generalitat per crear problemes socials; augmentar el malestar en els usuaris de transports, salut, ensenyament, seguretat ciutadana. El PSOE, des que governa, no ha deixat de fer o deixar fer tot això. On és la diferència amb un govern tardofranquista? En la retòrica del diàleg i en la impossibilitat que el PSOE bombardegi trinxeres d’autogovern que ells mateixos han consensuat: escola, llengua, salut, mitjans de comunicació.

I a l’altra banda del front hauríem de trobar totes les forces conjurades perquè el règim i l’Estat trontollin en algun dels seus pilars, per tal de forçar-los a negociar un referèndum validat, amb la intervenció internacional que veurà els seus interessos afectats; conjurades a retenir el suport més ample que es va obtenir l’1-O i ampliar-lo amb allò que va significar el 3 d’octubre; convèncer o neutralitzar ciutadans avui votants de l’espanyolisme; preservar les trinxeres i obrir nous fronts.

Tenim la Generalitat, que ha de preservar l’autogovern i ampliar-lo, estirant el marc de la legalitat vigent, combatent jurídicament les reiterades il·legalitats de l’Estat: prevaricacions, nepotisme, incompliments estatutaris, deure de protecció de la població (cas 17-A-2017), repartiment de les càrregues solidàries d’immigració... I fent pedagogia amb la denúncia, amb campanyes publicitàries si cal, del dèficit fiscal i d’inversions amb les conseqüències en salut, ensenyament, serveis socials, col·lapse de la mobilitat, inseguretat ciutadana... Aquesta trinxera de l’autogovern no es pot posar en perill amb gestos simbòlics o que comportin un risc que no hagi estat consensuat.

Tenim el paper de presos i exiliats, els uns fent de la sentència una arma poderosa per a la denúncia de la deriva autoritària a tot l’Estat; els altres promovent la internacionalització del conflicte polític. Però l’organisme a l’exili ha d’estar fora de qualsevol sospita d’ús partidista i electoralista.

Els Ajuntaments hauran de repensar quin paper tenen en aquesta nova etapa, en què caldrà ser prudents en preservar les institucions, alhora que agosarats en estirar les seves capacitats per abordar l’erosió de l’Estat.

Tenim milers d’entitats que només en algun moment puntual del procés han estat interpel·lades. Donar la veu a aquestes entitats en una plataforma ampla com el que va ser l’Assemblea de Catalunya, pot ser l’única forma de superar un marc contaminat com el de la taula dels tres partits més Òmnium i Assemblea. Només una direcció col·legiada ampla tindrà l’autoritat per marcar l’estratègia no-violenta comuna, lluny de propostes personalistes que tant abunden.

I finalment, restaRia analitzar en quins àmbits organitzats de la societat civil cal treballar per assolir-ne la direcció amb diversos programes de modernització, transparència, representativitat i suport a la democràcia, inclòs el dret a decidir.