Sánchez no parla italià

Amb l’excepció de Leopoldo Calvo-Sotelo, La Moncloa no havia conegut mai un president espanyol que parlés fluidament l’anglès –i el francès– com ho fa Pedro Sánchez, així que exigir-li parlar italià ara és posar-se exquisit. Però que útil que seria... Si llegeixen les cròniques d’Alba Sidera des de Roma, deuen estar gaudint del relat de la crisi oberta per la dimissió de Giuseppe Conte que acabarà amb l’elecció de Giuseppe Conte de nou com a primer ministre. Itàlia, pàtria del ferragosto, es quedava sense govern un 20 d’agost i ja acaricia un govern pactat entre el Moviment 5 Estrelles (M5E) –similar a Podem– i el Partit Demòcrata (PD) –similar al PSOE– en una cadena de fets incomprensible vista des de Madrid per Pedro Sánchez. Com pot ser que Luigi di Maio (M5E) i Nicola Zingaretti (secretari general del PD) no fessin una eterna roda de reunions amb tots els col·lectius no votats per ningú i irrellevants en una investidura? Com pot ser que el president de la República, Sergio Mattarella, es quedés al Palau del Quirinal i no fugís a la residència d’estiu a fer cara de circumstàncies en una sessió de fotos en un jardí? Com pot ser que Di Maio fes la gosadia iconoclasta de telefonar a Zingaretti? Com pot ser que un líder no ridiculitzés l’altre dient-li “soci preferent”, un clixé absurd quan tens un únic soci possible? Com pot ser que negociessin aviat obviant el dret mediterrani a fer vacances quan el país viu en funcions per culpa teva? Si sent un dirigent socialista parlar de govern a la portuguesa, no oblidi que Portugal és el país que Madrid ignora per vici però que és útil per no parlar d’Itàlia si Veneçuela no cotitza. “Fer votar els ciutadans és l’essència de la democràcia. Demanar-los que votin cada any és irresponsable”, afirma Conte. “S’ha resolt una crisi política inèdita en ple agost”, lloa Di Maio. Sort que Sánchez treballa al costat d’un guru com Iván Redondo, que no li diria mai coses tan desagradables com les d’aquests italians que no saben el que es fan.