La Catalunya deshabitada

En una societat en què les tecnologies estan a l’ordre del dia, moltes persones han posat en marxa nous projectes de vida. Cansats de la gran ciutat o de poblacions més grans busquen llocs més tranquils on engegar una nova vida. La societat de la informació aporta avantatges, com que et permet treballar de manera remota des de casa. Evidentment no amb totes les professions és possible, però déu n’hi do. Paral·lelament, però, Catalunya viu un procés de despoblació a les zones més rurals. Tradicionalment, aquí i a tot arreu, la costa aglutina el segment de població més gran. En canvi, l’interior va veient com determinats nuclis urbans es converteixen en municipis fantasma on la degradació dels habitatges va sent constant. Màxim n’hi ha que s’han sabut reconvertir en poblacions de segona residència i, tot i que durant la majoria de l’any hi ha poca vida, almenys tenen el poble endreçat. Els factors que fa que sobretot la gent jove marxi cap a les capitals són múltiples. Des de la major oferta formativa i d’oci fins a noves oportunitats laborals. Però les administracions, aquí, hi tenen molt a fer i molt a dir.

Aquest cap de setmana aquest mateix diari publicava el cas de Vallcebre. L’Ajuntament ha convocat un concurs públic per adjudicar una masia totalment rehabilitada a una família jove amb fills i que vulgui muntar un negoci. L’objectiu? Repoblar, mantenir oberta l’escola rural i, en definitiva, fer que el municipi continuï viu. Això està molt bé, i honora el consistori, però és clarament insuficient. Amb un pressupost limitat com deu tenir Vallcebre, poca cosa més deu poder fer, però és aquí on les administracions superiors han d’intervenir de manera global.

Si no volen que la meitat de Catalunya estigui buida, calen inversions en infraestructures, incentivar noves oportunitats laborals o garantir que la tecnologia és a l’abast de tothom, perquè aquests municipis petits, sols, poca cosa poden fer.