Meng Meng

L’ossa panda es diu Meng Meng i viu naturalment al zoo de Berlín perquè és sempre al zoo de Berlín on solen passar aquestes coses. Dilluns dia dos de setembre, el dia del gran desastre: totes les platges buides, tots els hotels amb habitacions lliures, tots els restaurants sense cap reserva, ni una cua a les carreteres del Pirineu o la costa, tots a la feina, descomptant-hi, és clar, els que no en tenen o els que comencen reunint-se… A la feina, Meng Meng s’hi havia posat dissabte, però els ciutadans ben informats no vam saber fins dilluns dia dos de setembre que havia estat mare per partida doble, dos cadells d’osset panda que ens van fer sentir un xic humans i oblidar durant uns minuts tant de canvi climàtic, tanta feina pendent, tant de populisme barat. I durant aquests minuts els dos ossets panda ho van eclipsar tot: la Groenlàndia de Trump, la crisi que sembla que ens caurà a sobre per més que penquem, el Parlament tancat de Westminster, la catorzena setmana de revolta a Hong Kong, l’amenaça de l’huracà Dorian, l’enèsima proposta de no-govern de coalició del quo vadis Sánchez, l’enèsim judici contra l’independentisme –ara el president Torra… I els dos ossets panda van eclipsar també les especulacions interessades de tants i tants mitjans de desinformació. Sí, perquè mentre els diaris de Madrid –per parlar d’ells– especulaven sobre com era la barba del malcarat d’en Casado, els digitals més d’esquerres es preguntaven amb veu baixa quina infermera tindrà cura del rei emèrit. En tots els sentits, naturalment, que als reis que han portat i mantingut la democràcia –això que tenim ara– se’ls tracta sempre tan bé com els cadellets de Meng Meng. A cos de rei. Però no ens fan tanta gràcia.