Eminència

La Capella Sixtina deixarà un dia de fer olor de naftalina i s’omplirà

d’olor d’ovella. Aquest fenomen tindrà lloc en el pròxim conclave per escollir un nou papa. No en sabem el dia ni l’hora, però els moviments que està orquestrant des de la seu de Pere el papa Francesc estan remodelant els candidats que cada cop més són de la corda de les ovelles plebees i no de les corts nobles i patrícies. Quan el papa Francesc mori –llarga vida al papa–, una munió d’homes es tancaran en aquest espai majestuós del Vaticà per triar, en secret, qui serà el nou cap de l’Església catòlica. El darrer cop que va succeir un fet com aquest va ser el 13 de març del 2013 i va donar la sorpresa del pontífex argentí.

El Papa Francesc, que alguns encara consideren que “no fa res”, està canviant del tot la composició del col·legi de cardenals, que són els qui escolliran el successor. Tècnicament no són ells, ho fan amb l’ajut de l’Esperit Sant (esperit que sempre escull un papa que està entre els presents i per tant entre els creats pels pontífexs anteriors).

El Papa va definir “olor d’ovella” com un desig: per ell els sacerdots i per extensió tots els cristians han de ser persones que es barregin amb la seva gent, que acompanyin les persones, sobretot les més marginals. I per aconseguir-ho no poden ser pastors amb guants de seda, sinó gent corrent i senzilla. És un canvi de paradigma, especialment quan fa referència no només a mossens sinó a la més alta jerarquia de l’Església catòlica, els cardenals. De fet, aquest perfil, minoritari (no superen els 130 membres actualment), ha estat considerat com una elit: els prínceps de l’Església. Uns prínceps que estarien disposats fins i tot a donar la vida (d’aquí el color vermell de la sang i la porpra) pel papa i per l’Església. El seu nomenament rep el nom de creació (els cardenals no és nomenen, es creen), i el seu títol és “eminència reverendíssima” i no “excel·lència”, com s’adreçaria una salutació a un bisbe.

El Papa busca ara ajuda en el seu ministeri com a bisbe de Roma entre 10

nous cardenals, i entre ells n’hi ha dos de l’Estat. Un de català, l’arquebisbe de Rabat, Mons. Cristóbal López Romero, salesià. I un d’espanyol, el sevillà amb arrels valencianes Miguel Ayuso, un bisbe expert en islam, llest i senzill, amb la diplomàcia del somriure i l’encaixada de mans acompanyada d’un bagatge teològic enciclopèdic i una reputació entre gent de diferents religions envejable.

Aquests nous cardenals escollits són atípics. Amb la tria, es vol donar el missatge diàfan que els últims seran els primers. Que els desclassats passen a primera fila. Que els assessors del papa els tria ell segons els àmbits i el tarannà, i no segons la geografia o els nuclis de poder.

Als Estats Units, un dels focus on té més resistència, el catolicisme està dividit entre els qui l’accepten i celebren i els qui l’abominen i preguen per tenir aviat un nou papa. Ell, a l’avió que el duia a Moçambic, va dir que se sent “honorat” pel fet que un grup de gent conservadora nord-americana el critiqui i l’ataqui. El nou portaveu de la Santa Seu, Matteo Bruni, va haver d’aclarir que el que el pontífex volia dir és que sempre és un honor que et critiquin pensadors rellevants d’una nació important. Ara estan perplexos i decebuts perquè, a la travessa dels nous cardenals, no hi tenen cap candidat.

Els amics del Papa que s’afegeixen als cardenals ja existents són persones que fa uns anys no haurien estat cridades a aquesta missió. Fins fa pocs anys, els cardenals solien provenir sempre d’algunes ciutats que per tradició disposaven d’un cardenal. El papa Bergoglio ha volgut prescindir d’aquesta praxi i crea cardenals de manera més creativa. Els busca entre homes de confiança o entre llocs molt perifèrics. Amb la tria recent hi ha cardenals d’Indonèsia, de Cuba o fins i tot d’un petit país com Luxemburg. De la cúria romana, ha triat el pare Michael Czerny, jesuïta i sotssecretari de la secció Migrants del Departament pel Servei del Desenvolupament Humà Integral, una nova estructura vaticana que va crear el mateix papa Francesc.

El 53% dels cardenals electors (128 però 124 en breu) ja han estat escollits pel papa. En aquesta nova tria deu són electors i tres no podran escollir el nou pontífex, però sí assessorar-lo. Són emèrits. L’Església deu ser de les poques institucions en què et premien per ser vell i savi. Un bon consell al papa per part d’aquest nou club pot ser determinant per al rumb d’una Església que en el pontificat de Francesc s’ha significat ja per l’aposta per a l’acollida dels refugiats, la cura de l’ecologia i la decidida aposta per tallar l’abús de poder, consciència i sexual que han perpetrat molts dels seus membres.