Derrotes

Vinc de fer un circuit pel Rosselló. De retorn a casa, dues parades entranyables: el petit Cementiri dels Espanyols, a Argelers, i el Memorial Walter Benjamin, a Portbou. Dues imatges lligades a la tràgica crònica dels despropòsits. Un parell de dies abans havia visitat el Camp d’Internament de Ribesaltes, l’immens no res on s’apilaren catalans, republicans espanyols, jueus i gitanos. El record de moltes derrotes.

Quan Hannah Arendt visità la tomba de Benjamin declarà que mai no havia vist un cementiri tan bell, vora el mar i penjat davant l’abisme, i a la vegada capaç d’acollir la dissort. Poc més al nord, separats per una forçada frontera, les platges que foren convertides en camps de refugiats, quan fugien de l’escomesa franquista. I, encara, el traç de la persecució de jueus i gitanos a la Segona Guerra. L’espai recentment arranjat a Ribesaltes mostra el més fosc de la crònica.

Aquests dies es fa a Perpinyà el 31è Festival Internacional de Fotoperiodisme i es poden observar diverses mostres que contrasten la situació de meitat del segle passat amb el moment actual de la migració mediterrània. Drames amb la seva pròpia dinàmica, però que no tenen gaire de diferent. Fotos del passat són ben actuals i darrere el filat les dones i homes són intercanviables, tot i que en molts casos es constata el diferent color de la pell.

Algú em recorda que una ministra en funcions els darrers dies ha dit que Espanya col·laborà fermament en la derrota del nazisme. Quina bestiesa o, potser, quina incultura. L’èxode republicà i la convivència amb el nazisme deixà l’evidència d’on se situava el govern espanyol. Les imatges no enganyen. És ben trist que encara avui Espanya s’alineï al cantó de les fotos esgrogueïdes de la història.