Opressors i vençuts

La coincidència de la meva columna amb la data de l’11 de setembre em motiva per dedicar-la a l’etern dilema dels vencedors i els vençuts en totes les confrontacions, sobretot en aquelles en què la solució final ha deixat un mapa en què no ha triomfat la justícia sinó la llei del més fort. En aquesta situació, no cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que hi haurà sempre gent descontenta i que el problema s’anirà replantejant periòdicament tota la vida amb l’esperança d’un hipotètic dia en què les estratègies polítiques tinguin en compte per fi els drets humans. Més enllà de l’anomenada qüestió catalana, tan actual i tan pendent d’una solució real i per sempre, hom troba, en l’actualitat i en el passat, la bogeria de les guerres, per imposar criteris, com una malaltia de la societat. Per això no estan de més llibres com el que acabo de llegir aquests dies, aprofitant les vacances. Es titula Empordanesos als camps nazis, i n’és autor el meu amic i company d’estudis de magisteri Joan Vergés i Pineda. Dels nazis n’hem llegit moltes coses i n’hem après, a través del cinema, moltes més. Però encara tenim sorpreses i podem desplegar la capacitat d’horroritzar-nos a partir dels comentaris que Joan Vergés ha recollit de gent que va passar pels camps de concentració de Mauthausen i el subcamp de Gusen, o els de Dachau, Auschwitz, Ravensbrück, Sobibor, Treblinka, Chelmno, Magdanek, Buchenwald… Vergés ens trasllada el drama viscut per empordanesos d’Espolla, Figueres, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Garriguella, Navata, Agullana, Vilabertran, l’Armentera, Avinyonet, Portbou, el Port de la Selva, Viladamat, Castelló d’Empúries, Albanyà, Cabanelles, Vilamalla, Saus-Camallera, l’Escala, Cantallops, Rabós d’Empordà i encara d’algun altre lloc. Descriu la miserable vida a què eren sotmesos, l’escàs menjar que se’ls donava, l’explotació amb el treball a les pedreres o en túnels i llocs de fabricació d’armes, els experiments que amb ells feien alguns metges sense ànima, l’anihilació progressiva individual o col·lectiva –quan convenia amb afusellaments o cambres de gas– i un llarg etcètera que fa posar els pèls de punta. No deixa de traduir, també, la lluita de determinats pobles –jueus, gitanos– per no desaparèixer. És en aquest context, doncs, que té sentit vincular-ho a la història del nostre país, alguns dels habitants del qual, exiliats de Catalunya en acabar la guerra civil, van caure, precisament, a les mans dels alemanys i van sucumbir als seus camps.