Tribuna
Ser o no ser
Tots els indicadors assenyalen que s’estén la idea que la causa independentista republicana no va per bon camí, per no dir que ha descarrilat; que amb l’estratègia actual no va enlloc. Sap greu coincidir amb l’enemic en apreciacions; posem per cas: els polítics sobiranistes prometen coses que saben que no compliran; en aquest sentit, literalment, estan enganyant els votants. Creix la sospita que no volen canviar les coses, que ja els va bé l’statu quo, que –per posar un exemple– ja els van bé els presos polítics, de la mateixa manera que als partits de l’Estat espanyol, perquè, uns en contra i els altres a favor, tots en treuen rèdit electoral.
Si ens endinsem en el laberint de la sospita ens hem de preguntar què li han promès a en Junqueras perquè actuï com ho fa. Ens hem de preguntar com és que l’experiència no li ha ensenyat que no li donaran res. Espanya no negocia, no pacta ni cedeix més que quan l’hi obliga manu militari –o l’equivalent civil– un de més fort. Des de l’extrema dreta –això ja ho devem saber– fins a l’extrema esquerra, secularment campa a Espanya la mentalitat del pastor guerrer regit pels principis del llop: l’únic pla davant de l’adversari és destruir-lo, i no contemplar-ho és de marietes cagats. Això no s’ho pot permetre ni en la més remota sospita cap novio de la muerte.
Un incís: m’agraden més les notícies dels fatxes que les “nostres”. Gràcies al fet de parlar des de l’altra banda, de veure com a perill tot allò que els independentistes plantegen –mal que sense efectes pràctics– com a estratègia, són més clares, tracten els fets sense filtres. Diuen les coses pel seu nom, sense taps. S’ho creuen més ells que nosaltres.
En paral·lel a tal realitat, n’hi ha una altra de perillosa de debò: la campanya de desprestigi a què des de tots els mitjans se sotmet la causa sobiranista catalana, amb la hipertròfia de les notícies d’inseguretat pública en primer terme. Catalunya, es pretén, és un desastre caòtic i salvatge i cal fer-ne fora els turistes, i enviar-hi més policia a posar ordre. Són les accions més bèl·liques possibles sense enviar l’exèrcit. En aquest punt, el cronista capaç de mantenir un mínim sentit crític es troba davant d’un dilema moral i estratègic: a partir d’ara s’ha d’autocensurar per no abonar l’atac enemic, o continua tenint el dret i el deure d’assenyalar tot allò que no li sembla correcte ni adient al seu país? En el món mediàtic tothom interpreta al seu gust, amb tot el dret per descomptat, i no és innocent ningú –i qui se’l faci, o és un malcuat o és tonto.
S’esperen notícies per una tardor calenta. La societat civil es mourà, però l’estament polític només exhibeix discursos, i fa tota la pinta que arribat el moment es posaran de perfil. Ara bé: per què cal esperar la sentència del Suprem per posar-s’hi? Si només s’actua reactivament, es posa en evidència que no hi ha pla, ni estratègia, ni lideratge. Supeditat a les accions de l’enemic no s’independitza ningú.
Malauradament, aquest ja és un escenari superat, i l’única incògnita és saber quant trigaran a adonar-se’n les ments preclares que –és un dir– ens governen. Hi ha un statu quo falsament estable, i qui se’n fiï trota fermament cap al penya-segat. Els castellans –la matriu de l’Espanya eterna, anterior a Adam i Eva i a l’extinció dels dinosaures– planegen un escarment exemplar, una venjança de la qual els tous, covards, mariconívols catalans –em refereixo a com ens veuen– no aixequin el cap en segles, i si pot ser mai més. Quedaran com una broma innocent les penques dels unionistes quan diuen que no es pot governar un territori contra la –teòrica– meitat de la població, i en canvi els sembla la cosa més justa i natural del món governar-lo contra l’altra. I dic teòrica per no donar per bo el bast sofisma –practicat per les dues bandes– que els votants de partits soi-disants independentistes són independentistes, i els votants dels unionistes són unionistes. Quina manera segura de saber-ho hi hauria? Quantes neurones calen per descobrir-ho?
Tot això, i moltes coses més, quedaria enrere, perquè l’enderroc ben planejat que ens ve a sobre no serà sagnant ni luctuós com el que va començar el 1939, però amb els mitjans mediàtics i legals actuals serà molt més efectiu i difícil de revertir, per no dir impossible. Els nostres mitjans ja fa temps que hi col·laboren amb polítiques culturals ridícules, de vol gallinaci i efectes alegrement suïcides. Encara no saben que el pensament i l’art són la cara i l’ànima de les nacions? Com més temps passi, menys feina tindran en aquest terreny els unionistes.