Sánchez al Viena

Pedro Sánchez no podrà anar al Viena i pagar amb reconeixement facial. No perquè tingui la cara dura, sinó perquè no se sap quina cara té. Sí que sabem que no li cau de la vergonya. Perquè el 28 d’abril, quan els militants li deien “con Rivera no”, ja sabia que hi tornaria a haver eleccions. I aquest és el problema. Que s’ha passat quatre mesos fent teatre del dolent. El Sánchez que deia que s’havia equivocat amb Podem i amb Catalunya, el Sánchez que va obrir el port de València als refugiats i que ara fuig com de la pesta de Podem i de Catalunya i la vicepresidenta del qual diu que l’Open Arms no té permís per rescatar, ja sabia fa quatre mesos que això acabaria així. I ha dissimulat. Malament, però ha dissimulat. Mai ha volgut un govern que depengués dels de Pablo Iglesias, i encara menys dels independentistes. És lícit. Pot pensar que l’economia i la resposta a la sentència del Suprem no es poden –o no ho volen– abordar amb un govern amb aquests suports. Molt bé. Però el problema és no haver-ho dit. Ni el 28 d’abril ni –pitjor– abans. Sánchez, l’home que va dir que Sergio Scariolo era el problema de la selecció espanyola de bàsquet –que acaba de guanyar el mundial amb Scariolo d’entrenador– i ara el lloa. Sánchez, l’home que deia que la responsabilitat que no hi hagués govern quan Rajoy no podia fer govern era de Rajoy i ara no és seva. Sánchez, el marxista, que té uns principis, però si no t’agraden en pot tenir uns altres. L’home que s’ha dedicat a escriure una mala història de Michael Ende deixant els ciutadans espanyols amb cara de Bill Murray. No vol un govern amb Podem i ERC. D’acord. Però que ho expliqui i digui ara amb qui vol governar i que sàpiga que el 10 de novembre es pot trobar –ens podem trobar– amb un govern de les tres dretes. Collonut. Felicitats. Ara, vist el que ha fet el PSOE des que Podem i els nacionalistes i independentistes catalans i bascos li van regalar La Moncloa, potser no hi ha tanta diferència.