Ascensión Mendieta

Quan Irene Lozano ja havia desfet la maleta del viatge a París de fa un mes per reescriure la història dels republicans de La Nueve en nom d’una Espanya Global que s’apropia de dignitats individuals, a Guadalajara dilluns moria Ascensión Mendieta. No, no en busquin grans esments al compte de Twitter de Lozano ni al web d’Espanya Global, ni esperin que una secretària d’estat d’agenda més que lleugera anés al funeral de Mendieta, perquè aquí es tractava de la dignitat d’una dona que va despullar les vergonyes estatals, i Guadalajara no és París. La d’Ascensión Mendieta és la història d’una nena de tretze anys que un dia d’hivern del 1939 va obrir la porta de la casa de Sacedón a uns agents que li van exigir on era el pare i que van arrencar Timoteo Mendieta de la llar per endur-se’l a la presó de Guadalajara, fins que el 15 de novembre el van fer sortir de la cel·la per assassinar-lo i enterrar-lo en una fossa comuna. La ferida sense cura que l’Espanya franquista li propinava amb només tretze anys va impulsar la ja adulta Mendieta a fer 10.000 quilòmetres per buscar la justícia que Madrid li negava. Als seus 88 anys, va pujar a un avió que la portaria a Buenos Aires per implorar justícia a la jutgessa argentina María Servini de Cubría. La quixotesca lluita d’Ascensión va tenir premi als 91 anys, quan va aconseguir la primera exhumació d’una víctima franquista el 2016 i va poder enterrar el seu pare Timoteo –ja degudament identificat– el 2017 al cementiri de La Almudena. “Llibertat per a tots. Que no facin el que han fet. Moltes gràcies per venir a aquest acte tan trist!”, va agrair Ascensión aquell matí als presents mentre l’alleujament d’una vida convivia amb el dolor diferit. Aquell acte de reparació perseguirà l’Estat fins a la vergonya eterna, perquè es va poder fer gràcies al capital privat i fins i tot el sindicat d’electricistes de Noruega, Elogit, hi va aportar diners. Guadalajara no és París, però no existeix panteó que pugui encabir la dignitat d’Ascensión Mendieta.