Política cansada

En l’últim baròmetre del CIS s’hi llegeix que la ciutadania està cansada i decebuda de la política. Un fet que augmenta després que la ineficàcia dels partits polítics hagi portat a repetir les eleccions davant del gran desacord espanyol. No serà fàcil remuntar les decepcions i el cansament. Des de fa anys que la política no proporciona alegries col·lectives i, en canvi, promou frustracions i desil·lusions, com ara impedir la celebració d’un referèndum a Catalunya que serviria com a veritable termòmetre per saber on som.

Fa més de trenta anys –el 1986–, en plena majoria absoluta i aclaparadora del PSOE de Felipe González i acabada oficialment la transició, la política espanyola va anunciar dos esdeveniments que il·lusionaven de cop catalans i espanyols. D’una banda, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i, d’una altra, els Jocs Olímpics de Barcelona per al 1992. Els dos grans esdeveniments eren anunciats amb pocs dies de diferència d’aquell any 86 creant eufòria col·lectiva. Malgrat el daltabaix que va suposar el referèndum de l’OTAN del mes de març d’aquell any 86 i els conflictes entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat pels Jocs Olímpics, així com la disputa sobre l’adscripció catalana o espanyola i altres lamentacions, com ara la metamorfosi soferta per la ciutat, amb el vistiplau d’intel·lectuals i polítics d’esquerres, que segons l’opinió de moltes persones només beneficiava els empresaris i dilapidava el patrimoni de la seva memòria històrica. En perspectiva història, tots dos esdeveniments, tot i crear sentiments contraposats, van aixecar la moral ciutadana a nivells molt alts que es van anar incrementant a mesura que s’apropaven les dates dels anuncis de futur de la Unió Europea i dels Jocs Olímpics del 92.

Ara damunt la taula de la política només s’hi veuen estratègies que sovint són convertides en retrets d’uns i altres sense iniciatives concretes que puguin il·lusionar la ciutadania com va passar el 1986.