Rics

Amb tants personatges públics que s’han enriquit i han acabat a la presó, o estan a punt d’entrar-hi, costa parlar bé dels que tenen molts diners. Sap greu. Ja se sap que el nivell de riquesa d’un home és directament proporcional a la quantitat de coses que no li calen. Tenir o no tenir, vet aquí la qüestió. Sigui com sigui, en aquest país hi ha una tendència a considerar la riquesa sospitosa i virtuosa la pobresa. En les cultures de matriu protestant la cosa funciona exactament al revés. Ser ric és símptoma de virtut, de ser un escollit a qui Déu ha premiat per la seva bondat. Els camins de la fortuna són enigmàtics i més valdrà no caure en divagacions estèrils. Les històries de pobres i rics s’han presentat sense complexos en les tradicions literàries de dos països amb llengua comuna, la dels EUA, protestants, i la de la catòlica Irlanda. El país del gran Gatsby va ser el destí natural dels immigrants de la Irlanda castigada per la fam i la pobresa durant segles. Potser per això la literatura irlandesa ha generat, per contrast, una notable producció d’obres (sobretot teatre) en què la riquíssima imaginació dels pobres és un espectacle delirant d’un humor negre inclement. Només un irlandès (el novel·lista Frank McCourt en aquest cas) és capaç d’escriure coses així: “Érem tan pobres que, si el dia dels regals de Nadal no ens aixecàvem amb una erecció, no teníem res per jugar en tot el dia.” Sàtira despietada en la millor tradició de Jonathan Swift, un altre irlandès. A vegades, però, quan l’irlandès ha conviscut en els cercles refinats de l’odiosa Anglaterra, la sàtira agafa el toc més amable de la ironia. Penso en Oscar Wilde, l’irlandès que va triomfar a Londres i que va acabar vexat i arruïnat en l’exili parisenc. Pobre com una rata, té l’ànim d’escriure a un amic comentant la situació en aquests termes: “No tinc ni un franc. Visc com el bon sant Francesc d’Assís: casat amb la pobresa. En el meu cas, però, haig d’admetre que el matrimoni no funciona.” Hi ha pobres que tenen gràcia.