Abans que el temps s’ho emporti

És comú assenyalar amb un referent tota persona que ha aportat quelcom important a la història o el progrés d’un poble, ja sigui escriptor, estudiós, antropòleg, poeta, historiador, polític, agitador social...

En el cas de Josep Tarrés i Fontán aquesta classificació esdevé impossible, perquè al llarg de la seva vida ha estat moltes coses a l’ensems. Des de l’any 1955, quan va portar esperança a la joventut d’una Girona capellanesca i apagada, instal·lant la Residència Internacional en un casalot del carrer de Ciutadans, on es podia anar a ballar, conversar, ajaçar-se còmodament amb la parella, o també presenciar “teatre viu” amb actors que menjaven davant del públic, discutien i es barallaven pels seus problemes reals! O escoltar-lo a ell sublimant narrativament el París que havia conegut. Es forjaren les primeres sensacions que ens allunyaven de aquella ciutat levítica, feixista a la força, i hipòcrita pels quatre costats. Un ferment per espolsar-se la postguerra!

Allà el vàrem conèixer per primera vegada, envoltat d’un estol de joves àvids de contestació i de novetat. Però el que assenyalem és un bocí ínfim del que vindria després. És obligat remarcar per damunt de tot el seu encert al descobrir el Call, el gran tresor ocult de la ciutat, que va compendiar a Isaac el Cec, lloc entranyable de trobada dels gironins; després arrabassat, i convertit en un pseudo-museu jueu dedicat als forasters, gràcies al poder dels diners de les institucions públiques. A un museu hi vas un dia; a Isaac el Cec t’agradava anar-hi sempre.

Tarrés no s’aturà i va continuar prolífic en les seves intervencions en molts camps de la cultura, la història, i la llegenda gironina. Per damunt de tot ha estat un ciutadà de cap a peus, genial, obstinat, incisiu, atrevit, incommensurable.

No diem res de nou quan assenyalem que la ciutat no li ha compensat prou el que ha fet. Una distinció és ben poca cosa! D’aquests éssers inclassificables com ell en surten pocs a cada generació, i són mirats amb certa prevenció per la gent d’ordre, instal·lats, segurs, als qui mai ha mancat un plat a taula! Incomoda el seu agosarament en camins no establerts pels qui dominen.

Dissabte vinent a La Planeta el Grup Proscènium escenificarà algunes de les balades d’El pessebre gòtic de Girona, que ell va escriure i publicar. És tan sols un vèrtex de les seves aportacions a la ciutat, i de la seva desbordant fantasia. És poc, però sempre millor que un vergonyant oblit. Altrament, algú hauria d’afanyar-se a recollir dels seus llavis la peripècia d’una vida fora del comú, compartida amb la infal·lible participació de la seva esposa Pia Crozet, genial artista que ha omplert la ciutat de figures evocatives.

Abans que el temps s’ho emporti!