Viure al jardí d’infància

Abans escrivies “Greta” al cercador, i et sortia per defecte el rostre impenetrable de la Garbo, pàl·lida i inquietant; ara hi escrius el mateix nom, i et surten milers de pàgines consagrades a una nena que, fent d’ambaixadora ambiental, travessa l’oceà amb veler i s’entrevista amb Barack Obama. Hem passat de la fascinació per la reina Cristina de Suècia a la tendresa que ens inspiren els seus nets al jardí d’infància en menys d’un lustre. El 2014, quan una altra nena, la pakistanesa Malala Yousafzai, va anar a recollir el premi Nobel de la pau, ja podíem haver intuït que alguna cosa no anava del tot bé, en especial quan una escollida audiència de senyors vestits de frac i senyores adornades amb pedreria fina es posaven dempeus per aplaudir amb llàgrimes als ulls una redacció de final de curs. Potser ens vam relaxar perquè, al capdavall, el Nobel de la pau premia sobretot les bones intencions, encara que sovint no siguin sinó mers propòsits, i una criatura que defensa el dret a l’educació fins i tot amb la vida és d’una bondat irrebatible.

Però han passat els anys, i el fenomen no ha fet sinó agreujar-se, si se’m permet connotar negativament la progressió que ha anat seguint. A aquest pas, acabarem considerant dintre de la normalitat que un adolescent guanyi el Nobel de física, o el de literatura. El de medicina, déu nos en guard, confiem que no. Com és que hem avançat cap a un infantilisme tan clamorós i desacomplexat en tan poc temps? Algú s’ha aturat a escoltar de debò el que pregona Greta Thunberg? No és pas d’un contingut gaire més elaborat del que estudien els nostres alumnes de primària a classe de medi. També els nostres fills són deliciosos quan parlen del canvi climàtic, i quan ens reproven amb una encantadora cella arquejada que fem servir massa envasos de plàstic a casa. Les vegades que advertències com aquestes, en canvi, ens les ha pretès inculcar algun científic, potser un ecologista històric i bel·ligerant, potser un biòleg que ha dedicat anys de la seva vida a investigar la deriva de les glaceres, ens hem posat a badallar, i Obama, per descomptat, no s’ha ofert a fotografiar-se entrexocant-hi les mans en senyal d’alegre camaraderia. A Greta Thunberg sí, l’escolta tothom, tothom s’hi vol fer fotos.

Els nous ídols planetaris són nens perquè parlen en el llenguatge que millor comprenem, un llenguatge rebaixat, senzillot, lleugeret, carregat de tòpics i bones intencions. És el model que predomina als xats escolars de les famílies, que s’expressen igual que els seus fills, a base de proposicions molt elementals, amb molts de cors i adhesius simpàtics. Aquest és el missatge preocupant que difon Greta Thunberg: en un món d’adults infantilitzats, el nen de debò és el rei.