LA GALERIA
L’escola “total”
Copio del castellà una proposta de Matèries que s’haurien d’ensenyar a les escoles, que a la xarxa té un dens i alegroi suport popular: “Nutrició, intel·ligència emocional, creativitat, cooperació, programació, consciència ambiental, finances personals i... meditació.” Recordem ara les matèries que ja cursen els alumnes (i me’n deixo; la llista completa de l’ESO seria prolixa). Les obligatòries: “Socials (geografia i història), educació física, llengua catalana i literatura, llengua castellana i literatura, llengua estrangera, matemàtiques acadèmiques i aplicades, i religió o cultura i valors ètics.” A les quals cal sumar-n’hi cap a mitja dotzena més d’optatives a escollir entre “biologia i geologia, física i química, llatí, economia, ciències aplicades a l’activitat professional, emprenedoria, tecnologia, educació visual i plàstica, filosofia, música, cultura clàssica”, etc. Deixem constància que enguany l’assignatura d’educació emocional i mediació ja ha estat incorporada a l’ensenyament; ha de contrapesar en els alumnes la incitació a fer manades a què, segons els experts, els empeny la pornografia. A més d’aquesta insuportable llista de matèries, hi ha un generós consens social i mediàtic (de fet, al revés) en un altre aspecte que l’ensenyament –mestres d’escola i professors d’institut– ha d’assumir: el que abans se’n deia urbanitat, que avui en podríem dir civilitat i que més amunt en diuen arribar a être bien élevé. Substitueix el que, abans que molts en dimitissin, assumia una part generosa de progenitors: educar els fills, anar-los ensinistrant perquè esdevinguessin cordials, gentils, sociables, respectuosos...; fins fa una generació era considerat obvi. Diem pares dimitits, per no dir vençuts, els que no saben ni com posar-s’hi, generalment quan ja és massa tard. I diem pares dimitits per no recordar el menyspreu que senten molts cap a tot allò que podria identificar-se amb criança o instrucció dels seus caganers, és a dir els reis de l’univers amb capacitat i permís per humiliar-los a ells i als avis –si els toleren–, i fer la vida difícil allà on siguin: escola, restaurants, botigues, espais públics... I, ai del mestre que s’atreveixi a qüestionar les fanfarroneries dels futurs energúmens! Ja se’n poden sortir, els ensenyants, amb tants de fronts oberts? No, no poden. La majoria hi posen entusiasme –i uns altres agafen depressions–, però la jornada escolar només té 5 o 6 hores de les 24; la capacitat de docents i discents té límits, i ja hem parlat de les facilitats de molt context familiar.