Últims elogis

Les àvies tenen dites per a tot. Una de les més colpidores és aquella de “Déu te’n guard, del dia de les lloances”, o el que és el mateix, que quan arriba el l’adeu definitiu d’algú, en general, tothom li troba les bondats que potser durant molt de temps no li havia vist i per això als funerals s’acostuma a sentir un catàleg de lloances, més o menys sinceres, i de records, apòcrifs o no, compartits amb el finat. No em correspon fer cap panegíric, però sí que, després de desenes d’entrevistes i rodes de premsa, goso fer un petit retrat a mode d’homenatge periodístic de Miquel Valls. Va ser l’històric president de la Cambra de Comerç de Barcelona, institució que va encapçalar durant disset anys, i la fatalitat va fer que morís diumenge, just l’endemà de cedir l’últim càrrec important que ostentava, com a president del Consell de Cambres, al seu successor, Joan Canadell. Més enllà dels encerts o els errors i de les discrepàncies ideològiques, Valls era una persona de tracte exquisit i afable, a qui mai vaig se li va veure una mala resposta ni un desaire davant de les preguntes, sovint inquisitives (com han de ser), de la premsa. En l’última entrevista que va concedir, que va ser a aquest diari, un Valls somrient i probablement alleujat feia una crida a l’empresariat català perquè es mantingués unit i evités enfrontaments estèrils. Un consell de savi cordial en una època de trifulgues, i extrapolable a tantes circumstàncies... Descansi en pau.