LA GALERIA
Un monument afectat
Un dels llocs carismàtics de Lloret és l’ermita de Santa Cristina, documentada ja l’any 1354 però que unes excavacions interiors de 2013 van permetre datar molt abans, al voltant del segle X. Entorn d’aquest centre de devoció s’han teixit la majoria de tradicions lloretenques, sobretot les que es refereixen a la festa major. El santuari de Santa Cristina, erigit en forma de senzilla capella d’una sola nau amb absis preromànic, de planta de ferradura, va rebre l’atenció dels lloretencs sobretot a mesura que es van intensificar els negocis amb les Amèriques (després del R. D. de 1778). És, llavors, quan els devots intenten donar una major magnificència al recinte i, a base d’una decisiva prestació personal, anant-hi a treballar, amb la deguda llicència, dies festius i tot, alcen l’església actual, barreja de neoclàssic i barroc, de manera que el nou edifici engloba a dins el primitiu, on diuen missa quan hi van a treballar, i aquest no s’enderroca fins que l’obra nova no està enllestida del tot. Les feines es van iniciar la primavera de 1754 i van acabar, aproximadament, al voltant de 1772. La nova construcció, ara en forma de creu llatina, tenia 21 metres de llargada i uns 11,35 m d’amplada a la part pròxima a l’entrada, entre el primer i segon arcs torals de la qual s’aixeca una airosa cúpula d’uns 7,35 m de diàmetre. Aquesta cúpula causa un gran impacte visual quan s’albira des de la llunyania. Destaca pel seu color terrós, de la rajola emprada, amb la inclusió de figures geomètriques ròmbiques perimetrals de color fosc. Feia cap a uns dos-cents cinquanta anys que era així. El passat dissabte 21 de setembre, cap a les tres de la tarda, però, enmig dels trons, llamps i l’abundosa pluja que va caure tot el dia, una potent descàrrega elèctrica, que devia ser atreta pel penell metàl·lic que corona la cúpula, va incidir sobre aquesta amb tanta potència que alguns trossos de la coberta van anar a parar a uns vuitanta metres de distància i van deixar una bona ferida exterior que, a més, també es detecta, no amb tanta intensitat, per la part interior, en les motllures de guix radials de la semiesfera. Els goigs de Josep Carner dedicats a Santa Cristina (“Apaivaga en nit funesta, agonia, dol, tempesta”) no van ser prou eficaços i l’estimat monument local necessitarà ara una profunda revisió i una restauració costosa en tots sentits. De moment, mentre un tècnic no dictamini el veritable abast de l’esquerda, els casaments emparaulats s’hauran de realitzar fora del temple. De fet, la natura hi és prou esplèndida i acollidora.