La dignitat

Del llibre de Jordi Cuixart Ho tornarem a fer un dels apartats més corprenedors és el de la renúncia a la dignitat. Poc després de ser detingut, per tal d’assolir la llibertat i aconsellat pel seu advocat, diu al jutge el que creu que aquest vol sentir. En tornar a la cel·la se sent brut. Necessita explicar-se què acaba de fer. A partir d’aquest fet el llibre s’articula al voltant de tres eixos: el de la no-violència, el de la persecució individual d’una certa coherència (sempre la coherència) i, sobretot, el de la dignitat.

El terme dignitat hi apareix diverses vegades. En el retrat de l’1-O com exercici de dignitat col·lectiva. En la referència a Rosa Parks: “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven.” I en el seu al·legat final: “El meu objectiu no és sortir de la presó, és sortir amb dignitat.” De dignitat n’hem sentit a parlar molt i continuarem fent-ho en els propers dies. En la proclamació de la independència del 27-O: “Ciutadans de Catalunya, venen hores en què a tots ens tocarà mantenir el pols del país. Mantenir-lo en el terreny de la pau, el civisme i la dignitat.” En la darrera carta dels presos i exiliats, Dignitat democràtica i llibertat, animant a la participació en la Diada.

Una de les referències més conegudes i que ja em deleixo de pensar com serà tractada ara que s’acosta l’aniversari: l’editorial de 26 de novembre de 2009 La dignitat de Catalunya, redactat i publicat conjuntament per dotze diaris. Entre les idees del text En defensa de Catalunya fetes seves per diaris com La Vanguardia i El Periódico hi apareixien les següents: “No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig (...); aquests dies els catalans pensen sobretot en la seva dignitat (...), no som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat.” I acaba “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”

Com escriu Cuixart en el seu llibre, de moments històrics de dignitat i protesta n’hi ha hagut molts més que no pas la història, sempre dirigida i intencional, ha reflectit. Entre els que no cita un dels meus preferits és el de Sant Petersburg, el març de 1917, quan els cambrers maltractats, empobrits i afamats refusen acceptar propines per dignitat. En les cultures asiàtiques d’arrel confuciana salvar la cara, respectar la dignitat de l’altre, és un concepte sagrat. Fins i tot la genètica ens parla de dignitat. Quan dos micos engabiats comencen a rebre aliments diferents, el que se sent maltractat engega el menjar pel cap a qui l’alimenta. La lliçó de la genètica seria: qui tolera la injustícia, no sobreviu. Aquesta darrera setmana, Jordi Cuixart, anticipant-se a la sentència, anunciava que no acceptarà cap rebaixa de la condemna ni beneficis penitenciaris. Esca i avís que alguns encara no saben escoltar.