La mobilitat urbana

Els cotxes elèctrics, els patinets, el transport públic, les bicicletes, les motos, els turismes, les furgonetes, els camions, tots en més o menor grau estan complicant la mobilitat urbana. Les recents decisions preses per determinats ajuntaments per limitar el trànsit i reduir així la contaminació auditiva i de l’aire, amb efectes molt negatius per a la salut humana, posen de nou sobre la taula les necessitats urgents dels ciutadans i cap a on han d’enfocar-se les polítiques en matèria de mobilitat. La realitat és poc afalagadora. Els interessos empresarials i dels comerços més influents, on la base de la seva economia està en l’accés ràpid i fàcil als seus establiments, són un dels principals obstacles en la implementació de mesures útils i efectives. Les pràctiques ciutadanes originades per la comoditat costen molt de trencar i les inèrcies han de ser reconduïdes per una vigilància extrema i molt propera. La poca valentia dels polítics i dels gestors de la mobilitat, la limitació de mires a curt termini que afecta la seva imatge i, conseqüentment, la confiança ciutadana són el clau que rebla la ineficàcia dels municipis per canviar de manera radical el seu model de mobilitat. Quan el vianant, on la mobilitat que practica és la més sostenible, no troba les facilitats que la seva condició li permet, això indica la poca voluntat i la ceguesa per mirar una mica més enllà dels ulls. Per això calen polítics atrevits, amb idees clares i ben articulades, amb fermesa en la defensa d’un nou model que ja no té retorn.

Per canviar l’actual model de mobilitat farà falta la participació de moltes institucions i la contribució de les àrees metropolitanes i els seus ciutadans. No es pot afrontar un model sense haver lligat tots els elements que el fan viable. Des de l’urbanisme que ha de dissenyar espais lliures de trànsit o transformant els ja existents, redefinint la xarxa metropolitana del transport públic més assequible i eficient, substituint els grans vehicles de transport públic per vehicles elèctrics de volum mitjà o petit, regulant inequívocament la mobilitat alternativa com ara bicicletes, patinets i motos, regulant molt millor els espais i horaris de càrrega i descàrrega, controlant el compliment de les normes de vialitat a través de sistemes mecànics i humans, implementant pantalles d’informació vial i informant permanentment els usuaris dels nous usos i les noves eines de desplaçament. I el que és més important: cal la valentia política dels nostres gestors públics per accelerar la implementació de mesures a curt i a llarg termini, traient enginy en la creació de recursos per canviar les inèrcies del passat i per restringir el trànsit al cor de la ciutat. Preocupa, i molt, no veure accions més enllà del Dia de la Mobilitat, sense cotxes, i l’absència d’un pla global de la mobilitat futura. Ens ha de preocupar a tots la inoperància en la resolució eficaç dels problemes de mobilitat que patim i de la qual no som conscients.

Caldria passar de les ocurrències a l’acció planificada, ràpida, coherent, tècnicament possible, econòmicament viable, sostenible, eficient i respectuosa amb les persones i el medi ambient. Venen temps de fer propostes. Les llegirem i potser les veurem. Tenim capacitat per sorprendre’ns cada dia per les renúncies greus o per les incoherències entre paraules i fets. La prova del cotó: un any més els firaires i vehicles pesants a la Devesa. La ciutat ha deixat de ser aquell espai amable de convivència i de mobilitat sostenible que desitjarien les altes instàncies.