BCE: tot el que faci falta

Poques setmanes abans d’acabar els seus vuit anys de mandat com a president del BCE, Mario Draghi ha posat en marxa una sèrie de mesures monetàries molt expansives que ens recorden mesures preses poc després de la seva arribada. A l’estiu de 2012 Draghi va introduir un canvi radical d’estratègia del BCE, per tal de posar fi a la crisi de deute públic a la zona euro, crisi que ja s’allargava més de dos anys. Al juliol de 2012 va anunciar que el BCE estava disposat a fer tot el que fos necessari per tornar els tipus d’interès del deute públic de tots els països de la ZE a nivells baixos i raonables. Whatever it takes van ser les paraules en anglès, amb les quals encara es coneix aquell canvi d’estratègia. Hi ha qui diu que a totes les places de les ciutats del sud d’Europa hi hauria d’haver una plaça amb aquest nom. Raons no en falten.

A principis de 2015 va prendre una segona gran decisió. Iniciar un programa de compra d’actius (bons de deute públic, però també de deute corporatiu) als bancs de tots els països de la ZE. Una QE, segons la denominació nord-americana. L’objectiu era reactivar l’economia en un moment que el creixement dels països de la zona euro s’apropava a zero i en què alguns països estaven a punt d’entrar en deflació. L’estratègia va ser similar a la que havia realitzat la Reserva Federal als Estats Units al 2008 per lluitar contra la Gran Recessió. El programa va tenir èxit. Les taxes de creixement varen anar repuntant i malgrat que aquest creixement no va ser vigorós, la injecció de liquiditat es va interrompre el desembre de 2018.

Però des d’aleshores les economies europees, per raons internes i externes, han vist com el creixement es torna a alentir. El passat 12 de setembre Draghi va anunciar que el BCE posava en marxa, una altra vegada, tots els instruments de què disposa per reactivar el creixement de la ZE. S’ha recuperat el programa de compra d’actius (APP) per un valor mensual de 20.000 milions d’euros, i sense fixar una data límit predeterminada en el temps. És a dir, que es mantindrà el temps necessari perquè la taxa d’inflació es consolidi a prop del 2%. El tipus d’interès que el banc central paga als bancs pels seus dipòsits, que ja era negatiu, s’ha reduït fins al -0,5% en un intent de desincentivar encara més que els bancs no utilitzin la liquiditat que els proporciona el banc central i així estimular el flux de crèdit. També s’ha garantit que els tipus d’interès es mantindrien en els nivells actuals no tan sols fins a mitjan 2020, com s’havia dit fins ara, sinó per més temps.

Ràpidament es van sentir algunes veus crítiques. Els tipus d’interès a nivell zero dificulten el bon funcionament del sector financer. La disponibilitat de liquiditat afavoreix l’aparició de distorsions en els mercats financers que provoquin bombolles a la borsa i al mercat de bons. Les diferents visions sobre el camí de la política monetària són una més de les fonts de desavinença entre els països europeus. Les mesures no han rebut l’aprovació de tots els membres del consell de govern del BCE, on n’hi ha un de cada país de la zona. Els representants d’Alemanya, Àustria, Holanda i Estònia van mostrar les seves reticències.

Draghi també va insistir que aquestes mesures no eren suficients. Va recordar la necessitat que els governs facin polítiques fiscals expansives, augmentant la despesa pública i/o reduint impostos, que ajudin a recuperar el creixement. I aquí és on les diferències entre països es fan paleses. La idea que imprimir diners serà suficient per generar creixement és una fal·làcia. Aquesta mesura només és eficaç si es fa servir per finançar activitat del sector públic en un moment en què el sector privat, per la raó que sigui, es mostra dubitatiu. A més, la utilitat d’aquestes mesures, a llarg termini, depèn de com es gasti el sector públic aquests diners. Idealment ho ha de fer en coses que augmentin el potencial de creixement futur de l’economia. És a dir, en polítiques que augmentin la productivitat, com la innovació tecnològica, la recerca o la millor formació de les persones.

Alemanya ha anunciat fa pocs dies que posa en marxa un pla multimilionari per lluitar contra el canvi climàtic i fer una transició cap a una economia verda. Mentrestant, a Itàlia i Espanya es van repetint eleccions. Com criatures jugant amb un calidoscopi que no paren fins que, encara que sigui per casualitat, surt la figura desitjada.