Keep calm
Els amnèsics
Estem voltats de polítics que practiquen l’amnèsia selectiva a l’hora de jutjar el passat per justificar la seva posició present
Les guerres civils fan de mal acabar. Remoure els ossos d’un dictador mort fa més de 40 anys encara genera tensions. Un dictador confés segueix enterrat en un grotesc i faraònic mausoleu construït a la força pels vençuts d’aquella guerra. Pura i trista anomalia. En aquest país, ens hem afanyat a crear institucions sobre la memòria històrica, però el necessari “treball de memòria” que ha de fer la societat en el seu conjunt ha estat feble. L’actual classe política no hi ajuda: no projecta revisió crítica del passat ni pedagogia social. La pulsió per tirar-se la història pel cap sempre passa pel davant de la reflexió pausada sobre el passat. A les dretes espanyoles els costa desenganxar-se nítidament del que va representar Franco, i a les esquerres els costa admetre les ombres de la república en diversos episodis que es van viure al principi, durant, i al final de la guerra. I així estem, voltats de polítics que practiquen l’amnèsia selectiva a l’hora de jutjar el passat per justificar la seva posició present. Fugir del passat porta de caps a futurs que s’hi assemblen perillosament. Cada nova generació es creu més intel·ligent que l’anterior i més sàvia que la que vindrà. Arrogància ingènua! En aquest panorama, l’aparició de Los amnésicos: historia de una familia europea, de Géraldine Schwarz, és un regal inesperat. Un llibre imprescindible que dona ple sentit a l’expressió “treball de memòria”. L’autora, filla de mare francesa i pare alemany, pertany a la generació dels que volten els 40 anys i volen conèixer el passat de les seves famílies i les seves societats... sense empassar-se mites ni silencis interessats. Per les generacions d’alemanys que van sentir-se “nascuts culpables” després de Hitler el llibre és desafiant i il·luminador. L’autora hi reconeix els complexos però decidits treballs de memòria que ha fet la societat alemanya per afrontar i gestionar un passat infame. L’anàlisi s’estén a la França de Vichy, la Rússia de Stalin o la Itàlia de Mussolini. Ni Espanya ni Catalunya hi surten, però qualsevol dels que vivim aquí hi trobarem històries i història totalment rellevants. Imprescindible.
