Consell per la República

Reunit a Brussel·les l’1 d’octubre –de vegades les commemoracions s’han de fer treballant–, el Consell per la República (CpR), òrgan que aglutina representats de JxCat, ERC, Demòcrates, Poble Lliure, Som Alternativa, la Crida, Acció per la República i l’ANC, va acordar convocar les forces sobiranistes –i això vol dir més que no pas únicament les independentistes– a una assemblea de càrrecs electes amb l’objectiu “d’aprovar l’estratègia” política que caldrà seguir després de la sentència de l’1-O. Em sembla una idea estupenda. Des de Brussel·les, el CpR s’ha de convertir en la veu lliure dels partidaris del dret a l’autodeterminació. Com més sigui l’Autoritat Nacional Catalana que coordina el sobiranisme, més eficient serà el CpR. El conflicte amb l’Estat no serà curt i el sobiranisme necessita reforçar-se i necessita unitat. Des de Brussel·les es poden fer moltes coses, si bé ha quedat demostrat que Bèlgica no és un territori neutral. Per començar, buscar-hi aliats per a la causa democràtica catalana i contra la repressió. La crisi de la democràcia arreu ha posat en estat d’alerta molts grups.

En la presentació de la proposta, el president Carles Puigdemont va afirmar que la “nova fase” del procés independentista s’obrirà després de la sentència i que “si la sentència fos justa, absolutòria”, l’assemblea no es convocaria. Entenc el que va voler dir el president, si bé crec que no cal esperar a constatar el desengany. Qui hagi seguit les sessions del procés ja sap com acabarà aquest judici. La condemna serà dura i exemplificant, com dures i inventades són les acusacions contra els membres dels CDR que van ser detinguts en l’operació Judes, que amb el nom ja paga. Es pot fer cas a l’antic entorn convergent, que ara s’ha convertit en altaveu del junquerisme, i plegar veles fins que torni el bon temps, o bé continuar lluitant com han fet totes les causes nacionals del món. I fer-ho a la manera de Gandhi, és clar, que vol dir sense violència, però desobeint, si cal, malgrat saber quines repercussions pot tenir per a cadascú fer-ho. La crida del CpR pretén donar més protagonisme al món municipal com a motor de la lluita cap a la República catalana. No podia ser d’una altra manera, perquè els pobles i ciutats són els grans espais de sociabilitat. S’ataca els CDR precisament per això, perquè són una part de la base independentista. Vincular-los amb la violència és el recurs fàcil per intentar criminalitzar tot el moviment independentista. S’ha passat d’acusar Torra de supremacista a elevar-lo a cap d’un “comando” terrorista. Només els ximplets –i els còmplices de la repressió– es poden creure una història com aquesta.

La “nova fase” que reclama el CpR ha de superar l’obsessió, i espero que se m’entengui bé, per aconseguir la llibertat dels presos. L’amnistia, que és una paraula grega que significa oblit, només s’aconseguirà amb una victòria clara dels sobiranistes. L’unionisme no oblida. Si el sobiranisme aconsegueix fer seure en una taula l’Estat, llavors tot serà possible, inclús el perdó. Entretant, els presos seran condemnats i l’única forma de reivindicar-los serà continuar lluitant. Si l’independentisme afluixa, la derrota és segura i el compliment íntegre de les condemnes, també. Però com que a mi em passa el mateix que a en Lluís Llach, que tampoc no sé veure envellir els presos a la presó, per alliberar-los primer cal reorganitzar l’espai independentista i constituir un partit fort que superi els grups de l’autonomisme. Cal apartar els polítics tòxics de l’escena política. I la primera oportunitat per fer-ho serà el 10-N. Les eleccions, encara que siguin al Congrés de l’Estat que colla l’independentisme, són ara una oportunitat per canalitzar la “indignació” per la repressió i per reclamar la democràcia. De la mateixa manera que el CpR és el motor de la lluita per la llibertat nacional, cada convocatòria electoral ha de ser un referèndum a favor de l’independentisme. Si Joan Fuster observava, amb raó, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, ara també és cert que tota victòria que no sigui nostra serà interpretada com una derrota. I això és el que esperen els unionistes.

Si el CpR convoca els càrrecs electes per determinar què fer, estaria bé que la gent que s’ha apuntat al Consell mitjançant el pagament d’una quota també sigui tinguda en compte. Seria absurd que els representants municipals que acudeixin a la convocatòria presidencial no es coordinessin amb els ciutadans que ja fa temps que han apostat per la via Puigdemont. Els mecanismes de participació municipal ja existeixen. Només cal activar-los.