Un teatre obscè

Em pregunto si la política és teatre, i la meva resposta no sempre coincideix amb la realitat. Com tampoc la meva veritat es correspon amb la del narcisista Pedro Sánchez. Ell té la seva veritat, que no procedeix de la veritat metafísica, sinó de la perversa lògica de la postveritat, en què tot relativisme té el seu lloc. Curiosament el pontificat del papa Ratzinger, Benet XVI, el 2005, es va iniciar sota aquesta –en aquell moment sorprenent– observació: la conducta dels homes del nostre temps es veia alterada per l’amenaça del relativisme moral. Aquella advertència va marcar tot el seu pontificat fins a la seva dimissió el 23 de febrer de 2013. Va ser la seva una clarividència gairebé profètica, o una sentència perversa?

Si l’home modern ha posat en qüestió la veritat, el corol·lari és inevitable: sense veritat tot és relatiu, no hi cap la norma moral objectiva. Tot “valor”, per dir-ho d’alguna manera, serà mal·leable, variable segons les circumstàncies, que modificaran l’ésser de l’home a l’atzar de les conveniències o de les oportunitats. Res quedarà al seu lloc; tot serà mutable. I una tal mutació cristal·litzarà en la radical postveritat, és a dir, en el pur i absolut relativisme, que podria modificar les regles del joc a conveniència del que mana. En això ha vingut a donar l’exagerada teatralització de la política segons Pedro Sánchez: primer, l’objectiu (moral o immoral, legal o il·legal) i, després, la metodologia de Nicolau Maquiavel. Ergo, la fi justifica els mitjans. És en el que estem. Es tracta de la màxima perversió moral de la política. On van quedar Sòcrates, Plató, Aristòtil, Sèneca i Ciceró? Probablement en l’hiperurani dels estúpids. Regir-se per la postveritat significa entronitzar la mentida; i aquesta és l’arma de l’engany. D’aquesta filosofia moral només es derivaran mals per a l’home i la societat. La manipulació és l’instrument màxim de la perversió política. Quina garantia té el ciutadà enganyat per l’abús del sistema democràtic? La resultant és evident: en mentir en la proposta dels partits i dels líders es condueix el votant a l’error. Un votant enganyat (manipulat) és un ésser limitat en la seva capacitat de resposta. Sense elements de contrast crític estarà abocat a l’error. D’aquí el parany democràtic que en el seu dia va portar Hitler i Mussolini al poder per la via democràtica després de la manipulació dels seus ciutadans. Goebbels va ser el geni en aquesta marxa, i, conseqüentment, no sempre surten de les urnes els millors (concepte aristotèlic de la bona governació), sinó els mediocres, o senzillament els pitjors, els demagogs.

Un deteriorament ètic d’aquesta magnitud amenaça sens dubte avui el sistema democràtic a Espanya, i en bona part d’Europa. Els populismes són això: simplificació de solucions, manipulació i falsos esquers. Europa avança cap a aquestes simplificacions “miraculoses” que inexorablement condueixen a la falsedat de les solucions i a la frustració dels ciutadans. D’aquí l’imparable avanç dels populismes a Polònia, Ucraïna, Hongria, Romania, Grècia (Syriza), Itàlia (Salvini), Alemanya (neonazis), França (Le Pen), Àustria i Espanya amb Vox i en l’esquerra Podem, en la polivalent dialèctica “progressista” (quina genèrica manipulació és aquesta del govern progressista de Pedro Sánchez partint de la seva postveritat?). Un vestit conjuntural o un conte xinès. Només és sòlid el permanent; i el permanent és reformable (d’aquí el reformisme), però “el progressista” és una cosa de no res que avança cap a un horitzó sense límit: l’absoluta inconcreció, la dinàmica cap a no se sap on. És potser aquesta la millor garantia d’estabilitat de les institucions democràtiques? És en aquesta dinàmica cega on el ciutadà trobarà les necessàries garanties d’estabilitat, certesa, seguretat i elegibilitat dels millors?

Crec imprescindible la depuració del llenguatge polític; i més imprescindible restablir l’ètica com a fonament de valors i garanties, i també mesura de les conductes socials i polítiques. De no restablir-se l’equilibri ètic, ni sobreviurà l’actual versió de la democràcia ni subsistirà aquest maleït capitalisme salvatge. Tots dos sistemes avançarien cap a la seva autodestrucció. Però que ningú pensi que els nacionalismes són aliens a aquesta fenomenologia: ells mateixos neixen d’una exagerada hipervaloració del “jo”, i fonamenten els seus principis en el supremacisme, l’exclusió de l’altre i la configuració de suposats enemics. Sense l’“altre” no hi cap el nacionalisme. Per aquest motiu alguns aspectes de l’actual escenari espanyol i del català resulten tan perversos i inquietants. Caldrà mesurar molt els passos i els procediments en aquesta part dels Pirineus si no volem liquidar, per abús del relativisme i del nacionalisme, tot el sistema de llibertats que es fonamenta en el respecte a l’“altre” i en el govern dels millors. Mai en aquest eixam de mediocres.