La fi del somni de Rojava?

El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians.

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.

Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat.

I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units.

Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.