Lliures o morts

Em permetran Jaume Clotet i David de Montserrat que els manllevi el títol del magnífic relat novel·lat que el 2012 van publicar sobre Ermengol Amill, una de les figures desconegudes però heroiques de la Guerra de Successió el 1714. Però és que des de la sentència contrària a les restes de l’Estatut de 2016, el conflicte entre Espanya i Catalunya es troba en una situació que deixa el nostre país entre la vida o la mort (política, de moment) o com va dir Jordi Pujol: entre la residualització i la independència.

Avui recollim els fruits, molt calculats des de la part espanyola, del que José María Aznar va preparar per a Catalunya. Ell va activar una maquinària destinada a posar fi al “problema català”, com ho havia fet amb el basc. L’errada de càlcul d’Aznar va ser pensar que podia aplicar a Catalunya l’estratègia que va du a la desaparició d’ETA: acció policial dura i pacte amb la burgesia econòmica, sempre sota l’amenaça d’una possible retirada del cupo basco si no deixaven de simpatitzar amb els instruments polítics abertzales.

A Catalunya, aviat es va veure que el moviment independentista era diferent del basc: era d’arrel pacifista i sorgia des de sota. Els catalans havien pres consciència que cadascun d’ells era un subjecte polític i que junts podien posar en mala situació el govern de l’Estat. Quan el nacionalisme espanyol (que no entén ni de dretes ni d’esquerres) va comprovar horroritzat que a les manifestacions de l’11 de Setembre no hi havia kale borroka ni res semblant, va ser quan van activar dues armes: Ciutadans com a representació de l’espanyolisme a Catalunya; i tolerància policial mai vista amb la ultradreta feixista i violenta. Ben jugats podien fer bona la profecia d’Aznar: “Abans es trencarà Catalunya que Espanya.” Mentre aquests individus maquinaven l’aniquilació de la identitat catalana a partir de la fragmentació de la seva societat i de la irrupció al Parlament de la bronca pròpia d’un plató de Sálvame, el poble anava fent passos endavant i arrossegant els partits, als quals tot aquest moviment els va agafar amb el peu canviat el 2012 i els dos o tres primers anys de vida de l’ANC. Si alguna cosa tenien clar els impulsors (si més no alguns) de la manifestació del lema “Catalunya, nou Estat d’Europa” (2012) és que la independència s’havia de proclamar ràpidament, perquè malgrat l’existència del think tank d’Aznar, la dreta era tan corrupta que estava despistada i no creia que aquells manifestants fossin una amenaça per al sistema. Si al final d’aquella manifestació s’hagués fet la plantada davant el Parlament que la mateixa ANC havia planejat per forçar els partits a proclamar la independència, ara potser seríem lliures. A darrera hora, i gràcies a la pressió dels mateixos polítics catalans que mantenien el sistema autonomista, el pla es va estroncar. A partir d’aquell dia, el que havia estat un pla senzill de subjecte, verb i predicat es va complicar amb tota mena de subordinades; i així neix l’“eixamplar la base”, el “no ens mourem de la taula de negociació” i altres fantasies similars, mentre el que havia nascut com un moviment de transformació política es convertia en una empresa de merchandising i d’esdeveniments de masses. El pla de la proclamació d’independència va donar pas al procés, que es va anar desnatant... fins a l’1 i el 3 d’octubre. Un cop més el poble va fer el que tocava, en un ambient de flaire prerevolucionària. La Història ens va obrir una finestra, i els nostres polítics es van arronsar per motius que algun dia hauran d’explicar. D’aquí a l’exili o caminant amb gest somrient cap a la garjola. Res tenia sentit, excepte si de sotamà algú estava negociant no se sap ben bé què; en qualsevol cas, una cosa diferent del mandat de més de 2 milions de persones.

Em continua fascinant la nostra manca de cultura espanyola. On són els historiadors/es, sisplau?? El Regne d’Espanya mai, mai, o sigui, el que es diu mai, ha pactat amb l’enemic, sobretot en conflictes territorials. Espanya només entén un missatge que és molt binari: guanyes o perds. Permetre la desintegració territorial de l’Estat? Ni parlar-ne!! Si en part per això van fer una guerra civil i en democràcia una llei de recentralització liderada pel PSOE (la Loapa) que es va aconseguir aturar... I ara ens escandalitzem per les sentències? Però què esperàveu? I això només és el principi. Només tenen un punt dèbil i no li fem cas: l’economia. Si trobem com tallar-los l’aixeta i aïllar-los econòmicament, aleshores, potser només aleshores, veurem al seu rostre una mica d’humanitat; en cas contrari, preparem-nos per patir la pitjor repressió de la història de l’Espanya moderna (Espanya i moderna és un oxímoron, no...?).