Mai caminem enrere

“No esperis res de ningú, no condicionis a expectatives allò que et puguin oferir i mai seràs decebut.” Això diu un lema de caràcter espiritual. I Carles Puigdemont afirmava dilluns a la tarda, des de Brussel·les, en la compareixença que va oferir unes hores després que es fes pública –malgrat que sabuda ja per les múltiples filtracions dels dies anteriors– la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics: “Fem-ho nosaltres sense esperar ningú.” No hi ha res més trist que no poder esperar res de ningú, però quan Europa calla, quan la justícia espanyola es posa més al costat de la venjança que de la justícia (“l’Estat ha buscat venjança i càstig”, lamentaven ahir els presos polítics en una carta conjunta), quan el delicte per sedició cau de les pinces que el sostenen, i quan la democràcia perd els pilars de la seva naturalesa, no queda gaire marge per a l’esperança. Fem-ho nosaltres sense esperar ningú, deia Puigdemont, que va demanar carregar contra una Unió Europea que calla davant la situació política a Catalunya i que va animar la ciutadania a fer un pas endavant en favor de la defensa dels drets i llibertats: “Fem-ho nosaltres dins de la lluita no violenta” i “mantinguem-nos ferms, ara que sabem que l’Estat ni dialoga ni fa justícia, tornem a demostrar al món que hi ha una via catalana que reforça tot allò que és amenaçat per l’autoritarisme”. No, no podem esperar res de ningú excepte de la nostra força. La societat ha de sortir al carrer i ha de fer valer la seva sentència, també. Hi ha un altre lema, anònim, que diu “camino lent, però mai camino enrere”. I aquest és el que ens guia en aquest moment. La sentència del Suprem és una altra pedra en el camí, però que en cap cas no frena la força de la gent. Ben al contrari. Ens queden molts dies d’activitat al carrer, perquè ens hi juguem molts drets i llibertats, però falta també una resposta institucional ferma. Potser caminarem lents però mai ho farem enrere.